Visca la banda

La bellesa no és elitista. No pertany ni a l’esquerra ni a la dreta. La bellesa és, en definitiva, un dret inalienable de l’ésser humà. Tot home i tota dona és, veritablement, qui ostenta l’autoritat, la propietat i l’ús i gaudi de la bellesa. De fet, si la bellesa no és global no pot qualificar-se com a tal. Només la bellesa, molesti a qui molesti, ens traurà del sotsobre de viure, ens permetrà somiant i -per sobre de tot- ens permetrà accedir a la felicitat en totes les seves variants. Tota societat té els seus propis codis per a una valoració catàrtica i nutritiva de la bellesa. A través de la cultura, l’art i la tradició conreem i compartim les nostres passions i emocions a través de les sensacions que ens són pròpies, recognoscibles i aprehensibles.

La música conté l’essència poètica de l’art. Filòsofs, científics i artistes de diferents disciplines han posat en la talaia de la virtut l’art sonor com a primordial entre les altres arts. És, a més, més enllà d’estils més o menys virtuosos, edificants o pedagògics, l’art accessible per excel·lència. Mai en la història de la humanitat s’ha tingut accés tan bast de la música. Els vuit segles de música codificada està a l’abast de qualsevol ciutadà o ciutadana. Per tant, la música mereix una atenció especial per part dels seus actors. Els músics, per tant, som els únics responsables del seu ús, de la seva expansió i valoració, de la seva supervivència. Cap estament o col·lectiu tindrà la capacitat de posar en valor com mereix el nostre art. Si no ho fem nosaltres, qui si no?

Quan parlem de música no sols cal destacar la producció de la primera divisió, és a dir, orquestres, bandes, cors simfònics centreeuropeus, solistes internacionals, cantants d’òpera d’elit, bandes de rock amb discos de platí, de jazz amb Grammy, de flamenc en gira mundial, etc. La música del nostre entorn és la que veritablement ens afecta, ens emociona i ens enriqueix. La música de proximitat està representada, per exemple, pels nostres cors i bandes amateur (de amant), un teixit nodrit on els nostres veïns i veïnes participen. Són per tant, l’essència de l’associacionisme i d’un sector aficionat imprescindible per a la nostra societat.

Per què els directors i directores de cors i bandes de Mallorca (per extensió, de la resta de les illes) no som conscients de la importància i responsabilitat que tenim amb el nostre públic? La bellesa, la transcendència, la catarsi i l’emancipació social a través de l’art, no és privativa de l’Orquestra Nacional en un auditori per a 3000 persones i amb la brillant interpretació de la 9a simfonia de Gustav Mahler. L’emoció no és exclusiva de El León de Oro (per citar al millor cor -amb diferència- de l’estat) fent-nos volar sobre la inagafable bellesa dels lieder de Felix Mendelssohn en una catedral amb una acústica òptima.

Els cors, malgrat la mala premsa deguda al desconeixement d’aquest bell i meravellós instrument col·lectiu, ha conreat la bellesa a través d’un repertori cada vegada més extens i variat, més enllà d’alguna limitació i excés de valentia, el cor s’ha constituït en la música de proximitat més atractiva per a un públic cada vegada més exigent i menys permeable a l’engany.

Pel que respecta a la banda, i salvant les tan honroses com escasses excepcions

que conformen les bandes que exploren nous camins, conviden a directors de renom, conreen el premi cap als seus músics, en general, la major part de les bandes de Balears segueixen patrons gestió social i musical obsolets, que van ser bons en el seu moment però que als temps, necessitats i desafiaments del present i del futur, ja no tenen cabuda.

L’emoció té diferents vessants. Una reflexiva i una festiva. Totes dues catàrtiques, per descomptat. Totes dues necessàries, però en cap cas són excloents. Per tant, la convivència entre la música festiva i la música d’impacte i profunditat són absolutament necessàries per a una salut social i enriquiment a través de la música i de la cultura. Nogensmenys, assistim a una celebració de la banalitat, una lloa a la superficialitat, un allunyament del compromís cap a una visió estètica i ètica de la música cada vegada més apressant i preocupant.

El fet que el públic rebi amb alegria una vetllada de la banda del nostre poble amb èxits dels 80, dj inclòs, un obstinat ritme a cop de bateria durant tot el concert (privant a l’experiència estètica l’essencial agògica -variació emocionant del tempo musical), no significa que no precisi d’una altra visió i vivència de la música. Privar al públic d’una part tan substancial, és privar a les nostres bandes del component pedagògic per a construir una societat més crítica i amb majors arguments a l’hora de consumir música, la qual cosa -òbviament- ens beneficiaria i ens allunyaria de l’eterna queixa sustentada en un hipotètic desinterès en la nostra professió per part de la societat.

La formació juga aquí un paper fonamental. Si els directors i directores no tenen un bagatge que els hagi fet transitar no solament per diferents repertoris, noves combinacions de sons o audaces composicions, sinó una vivència en diverses bandes de diferents llocs on hagin pogut edificar una capacitat per a la gestió humanística, difícilment sortirem del bucle on, insisteixo en les excepcions, semblés que totes les bandes responen als mateixos patrons i, per tant, als mateixos resultats.

Per quina raó les bandes es potenciaran, sustentaran i respectaran per part dels sectors de la societat (política, col·lectius, ciutadania en general) si no imprescindibles? Per quina raó seguim instal·lats en al queixa d’una infravaloració si el que oferim no respon a una excel·lència emocional o estètica? Quin futur tenim com a col·lectiu de bandes de música a les illes si no sortim d’una estandardització quant als criteris musicals? Estan perfectament formats els nostres directors per a escometre una veritable revolució que ens situï en un focus de valoració? Tenim raons suficients per a continuar demanant més recursos si no oferim a canvi una qualitat i impacte mediàtic concorde a les nostres demandes? ¿Explorem? ¿Avancem?