Regalau llibres per Nadal i Reis (III)

Llibres que tenen l’art de la paraula.

El primer és un luxe poètic, un joiell que amolla sonoritats per totes bandes amb la rítmica d’una dona que vivia d’orella. Fites (Edicions de 1984), de Marina Tsvetàieva és una obra que quan més le rellegeixes més t’enganxa a l’univers íntim d’una maga dels mots que fa vibrar amb ressonàncies i ecos les coses més senzilles i planeres. Agitadora dels vents, instigadora de borrasques, de febres, de versos i hostilitats aconsegueix amarar la seva cançó amb la seva vida quotidiana i amb l’expressivitat fonda de la seva existència sempre a la vora de l’abisme. La traductora, la poeta Laia Malo, que, a més a més, en sap molta de música de les paraules, ha estat la que ha aconseguit que l’idioma rus viatgi al català amb els accents i els ecos, els alens i les pauses, les elisions i els sotracs que marquen aquestes fites verbals de la Tsvetàieva. Laia Malo ha patit i ha passat gust amb els versos de Marina, ha assaborit i ha recreats les invencions rítmiques de Mariana i ens ha regalat un llibre admirable que farà molta de companyia als sensibles de bon de veres.

El cercle de Felanitx (Anagrama), de Miquel Barceló Perelló. Les 313 planes d’aquest llibre són l’obra literària narrativa completa d’un escriptor de socarel felanitxer que anava d’historiador de la societat d’al-Andalus i de conquestes feudals. El volum, amb una coberta impressionant del pintor homònim i convilatà Miquel Barceló Artigues, i unes imatges de grafits estrictes i ben il·lustratius del pintor Andreu Maimó, integra els reculls El terme de Manacor (2007) i Trenc d’Alba (2009), el text per a una exposició a Avinyó de Barceló i la novel·la L’hivern de 1947, a la vila (2010). Quan llegim aquesta prosa precisa, senzilla i molt rica d’un home que adorava la llengua catalana podem saber que tenia una oïda finíssima que li permetia treballar la llengua viva del carrer que conjugava amb la tradició culta de la seva erudició de bon lector. Felanitx i els seus habitats són la matèria central de les seves cabòries, invencions, descripcions i somnis. Ell, que tenia una vèrbola esponerosa i barroca quan parlàvem, crea una escriptura detallista però austera, densa però que traspua les emocions i que deixa entreveure com si fos un testimoni darrer, les fetes i les malifetes, els silencis i les desaparicions, les vides d’uns personatges que quan ell desaparegui no recordarà ningú pus mai més. Sempre modèlic per dir allò que se sap però no se’n xerra, esdevé un virtuós quan aconsegueix relatar aquell abús d’un vencedors amb les paraules exactes. Un llibre per rellegir fet per un estilista que ens salva una forma de dir un món, un temps primer, una civilització perduda.

Llegir és una festa.

Actes impurs / Amado mio (Lleonard Muntaner Editor), de Pier Paolo Pasolini. Dues novel·les curtes de la primeria de l’escriptura pasoliniana que mostren la força, la passió i la vitalitat d’un narrador sense pèls a la llengua que s’enfronta a temes difícils sota la carnisseria de la segona guerra mundial: el desig homoeròtic, el culte als cossos i la seva llibertat absoluta, la culpa i el pecat creat per uns eclesiàstics repressors, els primers enlluernaments del cinema, tot en un espai paradisíac, edènic. Una traducció fidel al text original de poeta Joan Navarro converteix aquest llibre en una porta d’entrada plena d’entusiasmes a dues aventurers literàries d’un mestre de segle XX, d’un clàssic contemporani.

Milady (Empúries ), de Neus Canyelles. Aquest llibre és d’una singularitat extraordinària perquè aconsegueix amb una prosa directa, quotidiana i lleugera dir els sentiments més fondos, les passions més fortes, els deliris més secrets, la descripció de l’amor d’una filla per la seva mare vist des de tots els punts de vista i en totes direccions. Només té un defecte: el llibre és massa curt. Té gust de poc. Quan m’agrada un llibre vull que sigui llarg, molt llarg, que no s’acabi mai. Aquest es llegeix amb un tres i no res per la qual cosa el que cal fer és deixar-lo reposar un poc i tornar-hi. I contemplar com aquesta prosa exquisida d’una dona especial no s’acaba mai. La literatura com una recerca incansable.

Blancura (Random House), de Jon Fosse. També és una novel·la curta —96— pàgines que t’entren a l’esperit amb la impregnació dels bàlsams. La trama es tènue. Un home condueix vora un bosc i queda atrapat a la neu. Tots els intents per alliberar les rodes només aconsegueix fer que s’acabi la bateria. Llavors s’afica dins el b osc per demanar ajuda i només troba cases deshabitades. No sabem res del protagonista. Viu totsol i sembla que no té ni amics ni família. De cada vegada està més desorientat i se sent perdut. No contaré res pus. Només us assegur que aquesta primera obra que llegesc del premi Nobel d’enguany m’ha seduït per la seva precarietat i la seva forta espiritualitat i bellesa. Una prosa potent i precisa com la de Robert Walser o la de Beckett que t’embolica i et sedueix. No és un text d’entreteniment sinó que aborda temes fondos com l’esperança, el bé, la veritat i la dialèctica entre la vida i la mort. Un llibre transformador de vides.

Hotel Savoy (L’Avenç), de Joseph Roth. Aquesta novel·la no té res a veure amb el Roth de La marxa de Radestzky o La cripta dels caputxins amb el seu realisme flaubertià. Aquí hi ha una ploma jovenívola, documentalista, amb una utilització d’un present històric que mostra la urgència del relat. La trama és senzilla: Gabriel Dan és un soldat austríac que ha passat tres anys com a presoner de guerra a Sibèria i va cap l’oest. I entremig del seu viatge fa una parada l’Hotel Savoy. El nom de la ciutat de l’hotel, malgrat que es descrita profundament i profusament, no el coneixem. L’Hotel Savoy està estructurat: els rics viuen a les plantes baixes i els pobres a les de dalt. Una novel·la que és la metàfora brillant i ben lúcida d’un món amb lluïsors poderoses i espurnejants. Un clàssic meravellós!

Suscríbete para seguir leyendo