Regalau llibres per Nadal i Reis (I)

Allau de títols de tota casta.

Aquest MMXXIII els llibres nous són multitud. Unes lectores ben estimuladores m’han demanat que recomani llibres a balquena per poder triar regals per a amics, coneguts, saludats i, fins i tot, enemics. Ja saben que m’entusiasmen les llistes i no m’hi he pogut negar. Un parell de prèvies abans de començar la torrentada lletrera. 1. L’ordre dels llibres no és cap símptoma de valor. Tots són productes de qualitat i tenen la data de caducitat molt llunyana. N’hi ha alguns amb vocació de clàssics que no caduquen mai. 2. No cregueu que els he llegit tots, ni prop fer-hi. Però els he fullejat, els he ensumat i sé que puc avalar-los sense cap problema. 3. No crec en els quaranta principals de la literatura catalana anual, per la qual cosa en aquestes setmanes superaré aquest nombre. Anem per feina.

La mestra i la Bèstia (Anagrama), d’Imma Monsó. Una novel·la sobre Severina, una al·lota educada per una mare que li descobreix la literatura i li amaga la militància antifranquista del pare; es fa mestra i perd la innocència quan descobreix l’hostilitat de món.

El mar no banya Nàpols (Edicions del Cràter), d’Anna Maria Ortese. Cinc relats escrits per una mà que juga amb els punts de vista i els gèneres i ens dona un retrat de la cruesa sòrdida de la postguerra de la Segona Guerra Mundial a la ciutat italiana. Gran traducció d’Alba Dedeu.

Alenar dins el fang. El retaule de Miquel Barceló (Ensiola Arts), de Sebastià Perelló i amb fotografies de Jean Marie del Moral. Una petita joia, diamantina, per a sensibles que estimin la pell ceràmica de Barceló de la Catedral de Mallorca, la ploma d’un estilista finíssim que ens submergeix dins l’argila barcelonina amb paraules noves de trinca, i la càmera d’un fotògraf que ens escorcolla fil per randa tots els panorames retaulers, fins i tot la grisalla dels vitralls i els angles morts de la representació. Un viatge a l’interior de l’argila!

Els habitants del pis 200 (Males Herbes), d’Elvira Augusta Lewi. Recuperació d’una escriptora, col·lega de la Rodoreda, que el 1936 va publicar aquest llibre de relats que la converteix en una de les pioneres del gènere fantàstic en llengua catalana, amb una gran originalitat, amb protagonistes cosmopolites i modernes que fugen del tòpic de la dona esclafada per la societat o de la femme fatale. Impressionant.

Verdadera vida (Acantilado), d’Adam Zagajewski. Un dels darrers llibres de poemes d’aquest amic desaparegut el passat 2021 en què, com si fos un bellíssim testament, ens diu ben a les clares que la «vertadera vida» és la que rememora. I aquí ho fa amb el final de la joventut, la desaparició dels éssers estimats, el record dels amics de bon de veres, la descripció de les petites fetes que el feren feliç sense oblidar l’horitzó de la mort pròpia. Un llibre de capçalera amb una traducció extraordinària del polonès del seu amic poeta Xavier Farré.

Un llum que crema (Proa), de Jordi Llavina. Aquesta obra demostra que Llavina és un poeta en què el vers i la moralitat van del bracet. I un sentit fondo de la naturalesa de les coses que esdevenen el seu propi autoretrat. Escandeix la llengua compartida del silenci, i el seu cor s’esvera amb l’ànima de la muntanya. Ador aquesta veu terrosa de caminador infatigable pels marges de l’estrofa cantadora, aquest perfum de romanins i roses.

La torna (Raig Verd Editorial), d’Ali Smith. Després del quartet estacional, que recoman a les totes perquè ja és un clàssic, arriba una novel·la en què de bell nou la Smith ens sorprèn amb una prosa densa, divertida, complexa, enigmàtica i molt bella que ens ajuda a enfocar aquest món on vivim que es debat entre la confusió i el desgavell. Una llengua catalana en una magnífica traducció de Dolors Udina ens mostra la veu esperançada, generosa, sàvia i actual d’una Ali Smith sempre nova i fidel a si mateixa amb una força i originalitat veritables.

La companyia dels llops (Comanegra), d’Angela Carter. Una nit de Nadal, una jove a punt de tenir la regla per primera vegada entra en el bosc per visitar la seva padrina. Troba un al·lot que l’acompanya. Fan una aposta: si ell arriba primer, ella li farà una besada. Ella el deixa guanyar. Quan arriba a ca la padrina, ja veu que l’al·lot se l’ha menjada. Es despulla i el duu al llit. L’ensinistra fent l’amor. El matí de Nadal el llop jeu entre els seus braços. Però això no és res més que un tràiler per fer-vos entrar dins la prosa de la Carver, magníficament traduïda pel poeta Martí Sales.

Més meravelles gustoses de lletres.

Marramaus i més marramaus del llegir, de l’escriure i d’això i d’allò (Empúries), d’Enric Casasses. Un llibre extraordinari per a lectors amb ànima de poeta. Casasses s’ha convertit en un prestidigitador de les paraules i els conceptes, un funàmbul damunt la corda fluixa de les invencions més agosarades, un màgic que capgira els fulls, les fulles, les divinitats, les músiques, els esgarips, les congregacions i fins i tot les festes de guardar, un trobador que té de mestre en Jordi des Racó i també fa prèdiques del que no sap fer: encisador i infinit.

Poesia completa 1952-1991 (AdiA Edicions), de Jaume Vidal Alcover. Un llibre per regalar a persones que estimis molt i que estimin molt la poesia d’alta qualitat. Un llibre per celebrar el centenari d’un dels poetes catalans més fonamentals del segle XX (que va néixer a Manacor el 1923) i dels més arraconats i oblidats. Aquest llibre de tapes dures és un cofre de joiells verbals de 1.067 planes a cura de Joan Cavallé, que hi ha fet una feina minuciosa. Ha hagut de recercar, d’ordenar i de deixar fixats els llibres de poemes acabats, els inacabats i les poesies inèdites d’un escriptor espars amb una obra molt escampada, repartida i molts de cops inaccessible. Magí Sunyer hi ha fet una introducció on, d’una manera molt ordenada i ben explicativa, ens repassa el llarg camí poètic de Jaume Vidal Alcover i ens dona moltes d’indicacions i informacions, així com una bibliografia, que enriqueixen la lectura. I la poeta i amiga de Vidal Odile Arqué ha brodat un epíleg (A tall d’epíleg, es titula) on amb una lletra senzilla i incandescent es dedica a recordar la figura del mestre que la va ensinistrar pels camins de la llibertat, de l’esforç, del combat verbal i de la tendresa fraternal en una atmosfera en què l’oxigen era la seva estimació recíproca. «Ens vas estimar molt”, diu ella i acaba amb aquestes paraules que ens deixen l’eco d’un poeta amador de bon de veres de la lletra poètica i de totes les seves músiques.

Suscríbete para seguir leyendo