Arran del llibre de Miquel Àngel Tirado

La setmana passada, concretament el dia 19, diumenge, l’equip de redacció del Diario de Mallorca, en format reduït, potser fent-se ressò d’una entrevista anterior força extensa publicada en el setmanari El temps sota la batuta de Violeta Tena, del 29 d’abril passat, va debatre sobre educació amb l’inspector de les Illes Balears Miquel Àngel Tirado que pertany a l’esmentat col·lectiu, arran de la publicació del seu llibre Escuelas que enseñan, acompanyat per un suggerent subtítol El conocimiento sí importa. És clar, això no hauria de ser cap novetat; tanmateix, sembla que el coneixement l’hem oblidat a la tauleta de nit, talment com si fos una comunitat autònoma que va al seu albir i totalment desatesa, sense cap connexió amb la resta del cos, quan això és quelcom imprescindible per a aprendre. Si el coneixement és acumulatiu, diu Tirado, aleshores aprenem a partir del que ja sabem. Amb tot, el millor, com sempre, és llegir el llibre i així fer-se amb una idea més concreta i objectiva. Una de les primeres coses que fa és posar damunt la taula les noves metodologies, però com diu ell mateix, d’innovadores no tenen res, ja que fa més d’un segle que pul·lulen d’aquí cap allà pel món educatiu. Mentre que altres països ja van de tornada respecte a les dites metodologies, nosaltres encara les estem desenvolupant. Ens fa por baixar del tren en marxa, tot i saber que s’estamparà contra una paret. Personalment, sempre recorro a l’època de l’esplendor de l’educació espanyola —una època axial—, el període de la Segona República fins que fou estroncada per la dictadura franquista, que va ser capaç d’enganxar una societat marginada, com fou la rural, amb unes metodologies que tenien posats els peus a la terra, eficients, engrescadores i realment útils. Aquí sí que va haver-hi innovació. A més, hi havia una cosa que considero fonamental, les ganes i l’entusiasme que posava l’alumnat i el professorat per a aprendre. Per a ells, era la descoberta d’un món nou, el món del coneixement i d’aquí la seva admiració pel saber. La tasca dels que exercien com a educadors era totalment vocacional. Recordo una vegada una trobada a València amb uns quants supervivents dels anomenats «Nens de la Guerra» que foren evacuats a l’antiga Unió Soviètica per a protegir-los de la guerra d’Espanya, que parlaven meravelles del que havien après en les escoles republicanes, i rememoraven amb llàgrimes als ulls la veneració mútua i la simbiosi existent entre mestres i alumnes. En l’entrevista que recull el Diario de Mallorca, em fa la impressió que Tirado no diu tot el que voldria dir, potser perquè està dins del sistema i no pot tirar pedres en el seu propi taulat, però una lectura entre línies o no, ens ve a dir que l’educació actual va en orris si no posem els mitjans per tal d’evitar-lo. Basta d’experiments de laboratori, la suma dels quals és difusament negativa. Una cosa sí que podem donar per segura, que les innovacions actuals no ens portaran cap solució concloent, tan sols apropaments parcials, esbiaixats o fins i tot tendenciosos, depenent del qui estigui en el govern de torn i en les mans dels responsables de qualsevol centre educatiu. Massa càrrega burocràtica, llenguatge feixuc i dificultats per a aplicar-les per ser amplament especulatives i gens pràctiques davant un alumnat cada vegada més polièdric. Diu que el llibre posa el focus en la importància del mètode que s’empra per a implementar l’aprenentatge. Si el mètode flaqueja, tot s’enfonsa. Potser no caldrà centrar-se tant en el mètode ni en el desenvolupament d’unes competències que, com diu el nostre autor, són buides de coneixements. L’única competència possible és que l’alumnat aconsegueixi adquirir una cultura i uns coneixements que estiguin a l’altura d’un pensament crític; és a dir, pensar per si mateixos. I per això cal processar els coneixements i ensems memoritzar-los, els quals demanen temps: destriar la informació i saber-la posar cadascuna en el calaix que li pertoca. I aquí la tasca del professorat no és simplement acompanyar, sinó ensenyar, exposar, transmetre els seus coneixements a l’alumnat. A Tirado li preocupa, com tants d’altres docents, la manca de comprensió lectora, ja no només en l’àmbit de secundària, sinó fins i tot en l’àmbit acadèmic. El professorat universitari es queixa de les mancances de l’alumnat que arriba dels instituts, conscients que el nivell és cada vegada més baix. Sembla que regalem els títols de secundària i batxillerat. D’altra banda, no parla ni bé ni malament de la LOMLOE, podríem dir que és prudent i a estones ambigu, mentre que d’altres és agosarat. Jo diré una cosa més, és una llei que no ha estat consensuada amb el món educatiu, varen pensar que contestar uns formularis ja era suficient. És una llei feta en un despatx a correcuita per persones que no han trepitjat mai una aula o fa massa temps que no la trepitgen. Probablement, és de les pitjors lleis de la nostra democràcia, un autèntic despropòsit que ha creat més separació que no pas lligams, més centrada en les emocions i les metodologies i no en els coneixements que s’han d’adquirir. Amb tot, recomano el llibre d’en Tirado per tal de no perdre el sentit crític que ens ha de caracteritzar tothora, baldament sigui per a qüestionar el que ell mateix ens diu.