Les variables ambientals del paisatge

El marc conceptual del paisatge és molt divers, cosa que fa difícil una definició generalitzada i específica. Per a cada disciplina hi pot haver una visió diferent que pot anar des de la geografia humana o la física, l’ecologia, la geologia, la botànica, la literatura, l’arquitectura, l’art, el turisme, fins a tota una diversitat de sensacions per a la majoria de persones.

El paisatge pot anar associat a una sèrie de records de coses agradables i belles, pot tenir un sentit estètic d’harmoniosa combinació de formes i colors del territori; configuració de sistemes naturals, vegetació, fauna, aire, roques, ... ; activitats socioeconòmiques i culturals; activitats urbanístiques; inspiració poètica; etc. És a dir, hi pot haver tants de paisatges com percepcions. Hi ha localitzacions concretes que desperten la nostra atenció i activen els nostres sentiments. Poden ser elements o espais bé naturals o construïts per l’home que es converteixen en centres de la nostra existència. Es pot sentir i viure amb els cinc sentits corporals i amb tots els sentits i imaginacions cerebrals.

L’home és un element fonamental de la dinàmica del paisatge. Moltes de les seves actuacions, tant actuals com passades, degraden o han degradat components constituents i les complexes relacions entre elements físics i antròpics. Tot això són qualitats parcials que enriqueixen encara més el valor conjunt i global del paisatge. Però hi ha també una part de perill quan la visió conceptual és tancada en ella mateixa, sense contemplar les altres vessants, sobretot quant el paisatge és objecte d’activitats professionals amb visió unilateral o sectorial o de negocis, com a factor de producció o com un bé lliure, sense respectar el concepte patrimonial d’actiu social que sobretot ha de tenir. La idea d’actiu social ens du a la propietat comunal del paisatge que en cap cas no significa lliure accés o absència de propietat. Dissortadament però la propietat pública i la comunal tenen menys seguretat jurídica que la propietat privada.

El paisatge pot anar associat a una sèrie de records de coses agradables i belles, pot tenir un sentit estètic d’harmoniosa combinació de formes i colors del territori

El paisatge és també territori o part del territori. És dinàmic i canviant i no només escenari o decorat estàtics o bona mirada. Té vida i fa possible la reacció dels sentits corporals; és història i mostra social, cultural i econòmica; és fràgil a segons quina acció humana i a la vegada millorable. Vet aquí algunes cites que reforcen el concepte ambiental del paisatge: «El paisatge és suma de constituents naturals i socials, enteniments culturals, científics i tècnics, reunits i acumulats». «El paisatge és mescla, integració, petjades, reunió de mirades sense temps, escenari comú de vius i mots». «El paisatge és un acumulador històric».

A l’hora d’ordenar els usos del territori s’ha de tenir en compte la valoració del paisatge. Però a més de la valoració científica en funció de les característiques físiques i antròpiques, i la valoració social de les persones, individualment o en grup, segons la seva bellesa o consideració estètica, s’ha de contemplar el seu valor econòmic en equivalència monetària dels productes que tenen un preu un el mercat, per saber el potencial valor quan es destrueix o es fa un ús incorrecte del paisatge o d’algun dels seus components. Quan es degrada un paisatge pensem tot el que s’hi destrueix de manera irreversible.

Per què no hem tengut mai una llei del paisatge? Qui ens rescabalarà dels que hem perdut com a bé públic? Una veraç llei del paisatge hauria de contemplar els lligams i relacions de totes les variables components, tant de caire tangible com intangible. L’objectiu principal i bàsic ha de tenir una finalitat preventiva més que correctiva. Ha d’evitar o almanco limitar les edificacions, infraestructures, carreteres,etc que siguin un impacte dins el medis quasi naturals i rurals, i no permetre les edificacions de mal gust o falseig que s’autoritzen en el medi urbà, sobretot a les zones turístiques (que moltes n’hi ha).

Una llei del paisatge ha de garantir, sobretot, la seguretat jurídica de la propietat pública, que sempre ha estat més feble que la de la propietat privada. Ha d’evitar aquell principi tan erroni, que encara utilitza el paisatge com a bé lliure, que allò que és de tots no és de ningú, inductor d’una llei de captura del primer que en fa ús, «si no ho faig jo tanmateix ho farà un altre».

Suscríbete para seguir leyendo