Determinar la indemnització per residència és competència de l’administració autonòmica

Aquest concepte retributiu té el seu origen en el Reial Decret 361/1971, que va aprovar per primera vegada una indemnització per als funcionaris de l’Estat que residissin de manera permanent i per raons del lloc de treball en determinats territoris (Balears, Canàries, Vall d’Aran i territoris del nord d’Àfrica).

La Llei de Funció Pública balear no inclou la indemnització per residència com a una retribució bàsica ni complementària sinó que en fa un tractament a part, com a un tipus d’indemnització.

De la normativa estatal es dedueix que és una retribució complementària i que, com a tal, la competència estatal es limita als empleats públics que depenen de l’Administració de l’Estat.

En el cas de Canàries, la Comunitat Autònoma regula expressament des de fa molts d’anys a cada llei de pressuposts la quantia de la indemnització amb una disposició transitòria, assumint que, amb el temps ha d’acabar inclosa dins el complement específic.

En canvi les successives lleis de pressuposts de la CAIB no contenen cap previsió específica pel que fa a aquesta indemnització per als seus funcionaris, tot i que de la regulació autonòmica vigent es dedueix clarament la seva competència al respecte, com es determina a l’article 3 del Decret 85/1990, de 20 de setembre, pel qual es regula el règim retributiu dels funcionaris al servei de la CAIB.

De l’anàlisi que ha fet l’STEI Intersindical de la regulació de la indemnització per residència o plus d’insularitat des de la seva creació fins a l’actualitat, es desprèn que, tant si és una indemnització compensatòria com si s’ha d’anar absorbint dins les retribucions complementàries (fet aquest darrer que amb la vigent Llei de Funció Pública autonòmica no és possible ja que la manté com a obligatòria a l’art. 121.5), la competència per a la seva regulació correspon a la CAIB pel que fa al seu personal empleat públic.