La mare d'una nina trans de Mallorca escriu què significa per ella l'Orgull: "Reivindiquem que ens reconeguin tal com som"

Les meves diferències són més diferents

Dia 28 de juny es celebra el dia de l’Orgull.

Moltes vegades sentim orgull per nosaltres o per algú altre, diem d’algú que és un orgull, vivim amb orgull, enaltim o ferim l’orgull propi o d’altri… 

Parlar d’orgull és parlar del valor, de la quantitat de reconeixement que una persona sent cap si mateixa i cap a les demés persones.

Parla de valor és parlar de dignitat, de la vàlua intrínseca i intransferible que tenen totes les persones pel simple fet de ser, d’existir, i que les fa subjectes de drets. 

Parlar de drets és parlar de justícia, d’elegir el camí dret i correcte per aconseguir el bé individual i col·lectiu.

Quan era adolescent pensava que l’Orgull era una festa; la festa de les persones homosexuals. Pensava que gais i lesbianes usaven aquest dia per exhibir i visualitzar la seva orientació sexual. Pensava que l’Orgull era una exaltació de l’amor i el plaer no heterosexual i, per tant, una manifestació d’allò diferent a com era l’amor normal, és a dir, el de ca nostra, el de les pel·lícules, el del llibres de text… en definitiva, la celebració d’un amor diferent al de l’amor "de tota la vida".

El temps ha passat i la pròpia experiència m'ha ensenyat a observar des dels marges, des de la perifèria de la no normalitat, i me n'he adonat de que el que consideram "normal" opera com un mecanisme regulador i normatiu fent que pensem que les coses que socialment diem "normals" són el natural. Així cream la frontera del que acceptam i el que rebutjam, sense qüestionar-ho: tot el que no consideram "normal" és antinatural . Però qui, què és normal? Qui, què ha estipulat la frontera de la normalitat?

Poc a poc, gràcies als esforços i a les lluites de moltes persones, associacions i entitats, les sigles LGTBI han acaparat espais i aparadors i la majoria de nosaltres ens hem fet nostra la idea de que tothom és diferent. A més de lesbianes i gais, parlem de les persones trans, de la bisexualitat, de l’intersexualitat... De cop i volta sembla que les persones del col·lectiu LGTBI són moltes més de les que pensàvem (serà que són normals?) I apareixen com a bolets per tot arreu… Allò que semblava "de tota la vida" ho segueix essent però no únicament allò, sinó que amb expectació descobrim que hi ha molts més “allons”, fins al punt que ara diem que el que ens fa humans, el que ens fa iguals, és precisament ser diferents. “Orgullosamente diferentes", diu el lema d’engany.

Parlant de tot això a ca nostra, na Laia, nina trans, diu: “Sí mamà, però ses meves diferències són més diferents”. Jo, que inicialment me sentia orgullosa com a mare per parlar d’aquestes coses amb els meus fills i la meva filla, vaig quedar perplexa i amb un mal estar que me va fer repensar la idea mateixa de diferència.

Quan parlam de diferències sempre ho fem des d’un punt de partida, ho fem des de la comparació de dues o més coses. Potser parlar de diferència i igualtat és una forma més de perpetuar les distincions perquè reforçam que hi ha quelcom de “normal” que fa de referència per establir la diferència. Merda, sembla que no hi ha medicina per curar-nos de la "norma", medicina per desbancar i descentralitzar la "normalitat" des d'on pensar i construir la realitat que determinam i tenyim d'aquesta normalitat com si l'únic possible... Sembla un peix que es menja la cua. 

Immersa en la paradoxa, tenc clar que la referència sempre ha estat el constructe patriarcal que quasi des dels inicis de les societats occidentals ens acompanya: la cisheteronormativitat "de tota la vida", és a dir, persona cisexual (que la seva identitat sexual es correspon amb l’assignada en néixer) i heterosexual (que sent atracció per les persones de sexe diferent al propi). Aquestes dues condicions són els paràmetres del "normal" i configuren la "norma", graduen les ulleres amb les quals mirem a les persones. A partir d’aquestes condicions, que ordenen i normativitzen les identitats (a les qual podríem afegir, la de ser home, de “raça blanca”, estètica i funcionalment "òptim", occidental, de classe mitja…) pensam i construïm les diferències pròpies i les de les demés persones. Per tant, el "normal" i "natural", el "de tota la vida", continua sent el mateix només que ara ho camuflam sota el ventall de la diferència, de manera que tot el que no cap dins el paràmetre estricte i constrenyidor de la norma, és diferència. I a partir d'aquí, se pot ser més o menys diferent. 

Qui pot ser conscient de les limitacions i les exigències de la normativitat del "normal"? Doncs les persones la identitat de les qual estan al marge. Una vegada més, gràcies Laia, per ensenyar-nos a destenyir la mirada i fer-nos un poc menys intolerants.

Pens que el repte és el següent: com poden conviure totes les persones, totes les identitats particulars, amb cadascuna de les característiques que les fa ser qui són, garantint la igualtat social i jurídica, sense limitar-les i violentar-les amb la mirada normativa? 

Crec que pensar la vida des de la diversitat pot ser una via. És a dir, les vides són diverses i aquesta diversitat ha de ser el punt de partida de tota identitat. Així doncs, ser gai, bisexual, trans, cis o hetero no és més que una variant possible d'aquesta diversitat, ni per damunt ni per davall de qualsevol altra. 

Entenc que és difícil tenir com a referència i punt de partida la diversitat perquè la cisheteronormativitat atravessa tota la nostra cultura i delimita tota possibilitat de pensar-nos, però hem de fer l'esforç, sobretot aquelles persones que entram dins els paràmetres de lo "normal". És un deure moral de cara a aquelles persones que no gaudeixen dels privilegis que nosaltres tenim pel simple fet de ser com som, per què, algú ha decidit ser gai, hetero, cis o trans? Idò si el sistema ens beneficia, per ser cis i hetero, usem aquest privilegi que ens atorguen de facto per lluitar pels drets d'aquelles persones que per el simple fet de ser qui són els hi són negats.

Per tant, el dia de l'Orgull, reivindiquem l'orgull de reconèixer-mos i de que ens reconeguin tal i com som; reivindiquem que s'atorgui la dignitat que tothom es mereix senzillament per ser com i qui és, i que es garanteixin els drets necessaris que ho facin possible.

No oblideu que ara més que mai, donat el nou panorama polític, és urgent l'esperit crític, és urgent aquesta reivindicació... Ara que la desinformació, els bulos, les fakenews i, sobretot, la deliberada negació institucional d'aquest diversitat per part de qui ostenta al poder, pot significar un retrocés en el guanys de drets i llibertats. Lluitem plegats i plegades per a que no es faci ni una passa enrera i puguem avançar cap el triomf de la convivència!!!

Ens acompanyau el 28 de juny a la manifestació anual de l'Orgull?