Dues visions de París molt diferents

L’orquestra Simfònica tanca avui horabaixa el seu cicle al teatre Trui de Palma. I Ho fa amb dues obres que tenen la ciutat de París com a protagonista: la Simfonia 31 de Mozart i la Simfonia Fantàstica de Berlioz.

De la primera podem dir que és una obra amb tres moviments, ja que Wolfgang Amadeus Mozart, de vint-i-un anys, decidí eliminar el tradicional Minuet, una dansa que els francesos consideraven anacrònica.

Era el març de 1778 quan el compositor i sa mare arribaren a la capital de França. Havien passat per Manheim, una de les ciutats europees considerades un referent musical de l’època. A París, mare i fill es trobaren amb un grup de melòmans que posaren a la disposició del ja famós jove músic una orquestra més gran de les que ell estava avesat a emprar a Salzburg i Viena, per tal que pogués escriure una simfonia especial. De fet, per primer cop, Mozart va posar dos clarinets a una partitura simfònica. Per altra banda, i seguint els consells del seu pare, Leopold, va utilitzar harmonies i efectes sonors propis de la música francesa, cosa que va agradar molt al públic parisenc, que va aplaudir fins i tot entre cada un dels moviments.

Però no tot foren alegries en aquest viatge, ja que una trista notícia va ombrejar l’estada: la mort de Maria Teresa, la mare del compositor, el juliol de 1778. Hem de dir, però, que el funeral fou solemne i que va tenir lloc a Saint Eustache, una molt important església en la qual altes personalitats de la història de França hi varen ser batejades (Richelieu o Molière), hi varen fer la primera comunió (Lluis XIV) o s’hi varen casar (Lully).

Poc més de cinquanta anys després d’aquesta estada mozartiana, el 1830, París fou l’escenari en el qual Hector Berlioz, de vint-i-set anys, hi estrenà la seva Simfonia Fantàstica, una obra autobiogràfica en la qual el compositor explica els amors, platònics, vers la que seria la seva primera esposa, Harriet Smithson, una actriu irlandesa que, convidada per cercles culturals en els quals militava, entre d’altres, Victor Hugo, anà a París per participar, en el paper d’Ofèlia, en l’obra de teatre Hamlet de Shakespeare.

Durant aquesta representació, Berlioz quedà seduït platònicament de l’actriu a qui va dedicar la simfonia, abans d’aconseguir establir contacte amb l’estimada. Ara bé, uns anys després de la primera trobada, actriu i compositor es varen casar. Un matrimoni que, tot i haver tengut un fill, va durar pocs anys. L’any 1940 decidiren separar-se, mantenint, això sí, una certa relació cordial, cosa que ho demostra el fet que Hector dedicàs a Harriet una obra molt bella, La mort d’Ofèlia, el 1942.

Però tornem a la Simfonia Fantàstica. Què ens conta el compositor en aquesta obra programàtica? Doncs els deliris que l’amor no correspost pot provocar. En el primer moviment ens presenta un tema musical, el de l’estimada, que ens apareixerà al llarg de tota la simfonia. En el segon, titulat, Berlioz intueix l’estimada entremig de les persones que ballen un vals en una festa, un atreviment per part del compositor que inclou aquesta dansa dins una simfonia, per primera vegada en la història de la música. En el tercer moviment, l’artista intueix de nou l’estimada passejant pel camp, però ella tampoc no li fa cas, cosa que el porta a freqüentar les sales en les quals es fumava opi. En el quart moviment i en un dels deliris provocats per la droga, el compositor imagina que mata l’estimada i per això és portat al cadafal. Una vegada ajusticiat, en el cinquè moviment, imagina l’estimada com a una de les bruixes que en una nit de Sabatt o d’Aquelarre surten i s’emporten les ànimes del cementiri, mentre sonen les campanes de l’església i la melodia del Dies irae gregorià.

Com podeu imaginar, aquesta obra és una voràgine musical, plena de fragments molt inspirats i melodies molt belles i que, sens dubte, configuren una de les obres més enigmàtiques i a la vegada més emblemàtiques de la història de la música. Tot un referent.

Suscríbete para seguir leyendo