La vida exagerada de Xavier Cugat

¿És realment possible novel·lar una vida novel·lesca? Aquest és precisament el repte de Jordi Puntí (Manlleu, 1967) amb la seva novel·la “Confeti” que fa uns mesos va guanyar el Premi Sant Jordi 2023. El llibre és un relat de gairebé quatre-centes pàgines de densa, si bé gloriosa, prosa planiana, és a dir intel·ligible, engrescadora i lluminosa, un vertader page-turner, com sol dir-se, un llibre que et fa passar les pàgines de pressa perquè no et vols perdre res i no pots esperar a llegir què passarà. Al final, però, el lector es queda, gairebé amb tota seguretat, amb un cert gust agredolç perquè si hem après alguna cosa de la vida exagerada de Xavier Cugat (Girona 1900-Barcelona 1990) és allò de vanitas vanitatum, o sigui que per davall del rei de la rhumba, el showbusiness i l’entertainment, hi havia un fracàs humà, el personatge s’havia engolit la persona de carn i os.

Nascut a Girona el 1900, va emigrar amb la seva família a Cuba quan tenia cinc anys. Va estudiar música a l’Havana i va tocar a l’orquestra principal de l’illa quan encara anava en calçons curts. A quinze anys el trobam a Nova York amb ambicions de fer carrera en el món de la música clàssica. Les seves aspiracions emperò van xocar ràpidament amb el seu talent pel violí que era enorme però no excepcional. Traslladat al Hollywood clàssic de les pel·lícules mudes i els primers talkies, aviat va guanyar-se la vida fent caricatures de famosos, i forma una de les primeres orquestres de música llatina. A NY hi torna aviat per formar i dirigir l’orquestra resident a l’elegant hotel Waldorf-Astoria i s’inventa o transforma pràcticament tot solet la música “llatina” o “tropical” (ja veig que amb aquesta contundent afirmació em la carregaré amb els experts): el cha-cha-cha, la rhumba, el mambo, etc. Com s’ha dit moltes vegades, la rumba és una expressió afro-caribenya que es manifesta en música, dansa i pràctiques religioses africanistes. Contràriament, la “rhumba” de Cugat és una caricatura del món hispànic practicat per Cugat i altres als hotels elegants de NY, LA i posteriorment Las Vegas. Tant la rhumba com alguns aspectes del seu inventor son fakes―–realment deep fakes.

Fa uns deu anys, Puntí va rebre una prestigiosa i econòmicament sòlida beca per poder investigar i escriure al Cullman Center de la biblioteca pública de NY. Allà va començar a estudiar la figura d’aquest prestidigitador i gran fabulador català. Ara Puntí ha redactat una novel·la que no és ficció, estrictament parlant, perquè la vida de Cugat, com deia abans, va ser prou novel·lesca. Possiblement, la imatge que molts lectors tenen de Cugat és aquell home decrèpit que a finals dels anys setanta va decampar a l’Espanya de la transició. Volia obrir casinos a l’estil de Las Vegas; tenia un Rolls-Royce; s’havia casat cinc vegades (en realitat quatre) i totes les seves dones havien estat 20, 30 o 40 anys més joves que ell, la darrera, la indomable Charo, possiblement menor d’edat. Però passar el sedàs del #MeToo a Cugat seria un despropòsit total: amb tota la barra del món, sempre va contractar cantants per a la seva orquestra amb clares intencions de seduir-les i en alguns casos casar-se amb elles.

Cugat va ser ric i famós i va conèixer la flor i la nata del Hollywood clàssic. La seva música i fins i tot les seves pel·lícules van arribar a milions de persones i possiblement encara tenen influència en la cultura pop comercial d’arreu del món. El seu talent principal, emperò, va ser entendre el moviment de les democràcies occidentals cap a la societat de l’espectacle, la comercialització de les expressions artístiques i la simple matemàtica del mínim comú denominador.

Per assolir aquest nivell de popularitat va haver d’inventar-se moltes gestes. Enrico Caruso no el va apadrinar i qui sap si el va conèixer mai; no va ser amic de Rudolph Valentino (si bé va conèixer i va col·laborar amb dotzenes de celebrities de Hollywood com Ava Gardner, Rita Hayworth i Frank Sinatra). Dirigia l’orquestra amb l’arc del violí amb gests innocus i un chihuahua a la mà, però aquella façana era tan fake com la seva rhumba. Ah, i el moixell també era fake, per cert: calb com era, va dur sempre un tupè. Per cert, tot allò dels chihuahues era per vendre’ls. Ben mirat, molts anys abans que existís el concepte, ell ja feia product placement, quina vivor! Igualment, les maraques que tocava als xous, no és que li agradassin especialment, és que les venia; com venia uns tarrons anunciant-los amb la cançó “Cugat’s Nougat”. Genial merchandising, molt abans que el Barça ho aplicàs a gairebé tot. A Los Angeles, per cert, també va voler-se passar de llest i es va fer marxant d’art―–falsificat, naturalment.

La seva vida va ser una gran celebració del confeti, que és el títol que idòniament ha triat Puntí: tot és alegria i festa, però unes escombraries que al final de la festa, amb ressaca, si cal, quan tornem a la realitat, s’han de netejar. El llibre de Puntí ho conta tot amb l’amenitat que cal que tingui una obra literària, però amb la precisió d’un treball acadèmic. La informació és rigorosa i ni els aficionats a Cugat ni els musicòlegs hi trobaran res a dir. Les gestes novel·lesques del seu protagonista, efectivament, competeixen amb el talent narrador de Puntí, però sagaçment l’escriptor opta per imbricar diverses veu narratives. La principal és la d’un periodista que conta la vida del seu amic Cugat; altres són la veu de Cugat i la d’algunes de les seves esposes. De tots aquests “jos” en surt una obra de ficció que qüestiona la ficció perquè el lector no arriba a saber mai qui ha inventat què, ni si la realitat imita l’art o viceversa. Queda clar, emperò, que Cugat va tenir una vida intensa i exagerada, no hi dubte d’això.

Suscríbete para seguir leyendo