Una illa mítica

“Deimos” és el títol de la darrera novel·la de Lucia Pietrelli. Deimos és una illa, en aquesta novel·la. Deimos és un personatge mitològic. Fobos, la por, i Deimos, el terror, són els fills bessons d’Ares, el déu de la guerra, i d’Afrodita, la deessa de l’amor i la bellesa. Deimos dona nom al satèl·lit de Mart més petit, el que l’envolta. Això ens ho diu Lucia Pietrelli abans d’inserir-nos en la història del seu Deimos, una illa petita que no sabem ben bé on està situada, i de la que hom no pot sortir. Ni entrar, excepte justament la forastera que és part important a aquesta història.

Situem, doncs, la nostra lectura. “Deimos” és una novel·la que ens immergeix a una illa inexistent –inexistent?– en què la realitat s’ha capgirat. És una quimera? És una cabòria? Tal volta no. És la personificació del terror? Tampoc. Fora que perdre les certeses de la vida en faci pressentiment del terror.

A Deimos no existeix la mort –la Mort, li’n diuen–. Quin seria el pensament de qualsevol de nosaltres si de sobte la mort hagués desaparegut?, si de sobte, ens féssim immortals? Aquest és el plantejament de la novel·la: fer trontollar tantes certeses en què vivim; trontollar o simplement fer-hi pensar. La memòria, els records, on queden? Si la vida és eterna es produirà una saturació i un no saber què fer-ne...

De quina pasta s’ha de ser per viure a un món etern? «l’eternitat només podia ser un cant furiós contra el futur infinit», ens diuen.

D’això va “Deimos”, una història molt ben traçada en què na Laia neix de n’Hilari i na Paula, una forastera que ha pogut arribar a l’illa, i que, en perdre els records, parteix a la recerca. Però ho fa deixant enrere la seva filla. De manera que na Laia, acompanyada de l’amiga Aloma, també partirà a la cerca de la mare. La maternitat, l’abandonament de les mares físic o mental, com també l’exili, són alguns dels temes que trenen aquesta narració.

La història de na Laia, n’Aloma, n’Hilari i na Paula ben bé podria ser real; inserir-la a una illa on s’entén la vida com a una existència eterna, complica les coses o tal volta ens permet esbrinar-les sense prejudicis. És una illa utòpica, els personatges necessàriament són diferents de nosaltres. Si se’ns assemblassin, podríem trobar-nos reflectits? Tenim fills a qui tal volta no hem sabut fer de mares? Tenim mares fuites d’altres mons –altres illes– on no han pogut romandre? La vida tanca cercles. Alguns els entenem i altres no.

Lucia Pietrelli, a “Deimos”, s’ha fet fora, per situar-se a una encletxa des d’on fer-se preguntes. O fer-nos-les nosaltres. La novel·la ens porta a aquell petit satèl·lit de Mart, on el que passa pot ser tan humà com el que ens envolta, ara i aquí, a aquesta illa nostra, malgrat que, per llunyà, ens pot semblar entenedor.

Suscríbete para seguir leyendo