El valor democràtic de la veritat

Mai no agrairé a bastament que, fa gairebé vint anys, un bon amic em recomanés el llibre La importancia de la verdad del filòsof Michael P. Lynch. Un llibre que, en paraules del mateix autor, «tracta de per què importa la veritat en la nostra vida personal i política». Ho fa assumint quatre idees que defensarà durant tota l’argumentació: que la veritat és objectiva; que la veritat és bona; que val la pena investigar la veritat; i que, igualment, val la pena preocupar-se per la veritat en si mateixa.

És un dels llibres que em va ser extraordinàriament útil per dimensionar la corrosivitat per a la democràcia de les grans mentides d’estat. Mentides com ara les que envoltaren, el 2003, la il·legal invasió de l’Iraq, i la conseqüent catastròfica guerra. L’enorme mobilització social entorn del «No a la guerra» d’aquells mesos va ser un clam pacifista, humanista, i de decència democràtica. És històricament imperdonable l’absència de les dretes espanyoles i autonòmiques en aquella, emocionalment, intensa lluita per la vida, l’efectivitat dels drets humans, la pau (que sent radicalment imprescindible, no és només l’absència de guerra) com a valor suprem, i per la veritat contra les pseudo justificacions (les imaginàries armes de destrucció massiva, per exemple) d’aquella invasió. Lynch explica que «la lealtad inquebrantable a lo que uno cree no es signo de que a uno le preocupe la verdad. Es una señal de dogmatismo». En fi, hom encara se’n fa creus de la crisi moral que aquells dies provocaren en el debat públic els actors de les dretes.

Una altra gran mentida d’estat, d’ara fa vint anys, va ser el matusser intent de manipulació del Govern del PP presidit per José M. Aznar sobre l’autoria de l’atemptat de l’11 de març de 2004 a Madrid. Les (des)informacions manifestament falses no s’acabaren d’instal·lar en l’opinió pública, però es va posar en qüestió l’essència de la democràcia, i es va engegar una campanya de crueltat envers la majoria de les víctimes esborronadora. No me n’oblidaré mai l’acarnissament amb Pilar Manjón, llavors, companya de militància sindical. Encara és l’hora d’un gest de disculpa, de reconeixement de culpa per part de les dretes espanyoles i autonòmiques. Sobre això ve a tomb el que Lynch apunta: «Preocuparse por la verdad no significa no tener que admitir jamás que uno se equivoca. Antes bien, preocuparte por la verdad significa tener que estar abierto a la posibilidad de que tus creencias estén equivocadas».

En les dues últimes dècades hi ha hagut més mentides d’estat, però crec que de menys impacte per a la desdemocratització de la democràcia. El fet és que –i d’aquí que s’escaigui recordar el llibre de Michael P. Lync- correm el perill de viure una altra gran mentida d’estat entorn de l’anomenat Cas Koldo. Aquest nou cas de presumpta corrupció en el si del bipartidisme borbònic (PSOE-PP) no és excessivament sorprenent i/o indignant per se . És el capitalisme d’amiguets o de no amiguets. Però, «Es el mercado, amigo!», Rodrigo Rato, dixi; és el «capitalisme caníbal», Nancy Fraser, dixi.

Ara bé, és ben cert que aquest brogit de corrupció és excepcional. Va associat a dues circumstàncies inaudites: les de la pandèmia de la covid-19, en què les majories socials vivíem aterrades per precarietats vitals mai experimentades i inimaginables, i dols inesperats; i la conjuminació de discursos d’odi, pèrdua del matís en el debat públic, extensió d’algunes idees manifestament falses que s’acaben instal·lant en l’opinió pública, és a dir, d’un dels drames de la societat actual que fa gairebé quimèric un mínim respecte a la veritat.

Tanmateix, tenim dret a saber. A saber-ho tot sobre totes les contractacions públiques pels diversos aprovisionaments de la panòplia d’estris (des de mascaretes a vacunes) per atendre a la crisi sanitària. En aquest sentit, és molt encertada la proposta de Més per Mallorca, Més per Menorca i Unides Podem d’una comissió d’investigació en el Parlament de les Illes Balears sobre el cas Koldo i per posar llum sobre la foscor de totes les contractacions públiques en temps de pandèmia. En qualsevol cas, això no basta. Sembla imprescindible, per transparència i per posar en relleu el valor democràtic de la veritat, una mena d’auditoria ciutadana sobretot plegat, tant a l’àmbit europeu, com estatal i autonòmic.

Per cert, el títol complet del llibre de Michael P. Lynch és La importancia de la verdad para una cultura pública decente. Queda dit.

Suscríbete para seguir leyendo