Existeix el Maligne?

Segurament sempre n’hi ha hagut, però no deixa de ser preocupant la proliferació de les conductes associades al mal dins la nostra societat. Els diaris en van plens, un dia sí i l’altre també: no fa gaire, sense anar més enfora, una llanxa conduïda per narcotraficants va envestir una patrullera de la Guàrdia Civil a Barbate, amb el resultat de dos membres del Cos morts i un altre greument ferit. Sembla ser, a més a més, que algunes persones animaven els narcos des del moll i que celebraren de manera cridanera i ostentosa el brutal impacte. No hi ha dubte que les xarxes socials han contribuït al coneixement i amplificació d’aquests fets, que gaudeixen d’una publicitat afegida que abans probablement no tenien.

La contemplació del mal, en qualsevol dels seus múltiples vessants, s’està convertint en un fenomen cada vegada més comú a la nostra societat. En tenim exemples pràcticament a diari: individus, com més va més joves, que no dubten a emprar la violència d’una forma cruel i inhumana a l’hora de delinquir, sense importar-los ni poc ni gens que les víctimes escollides siguin dones, gent gran o persones en situació de vulnerabilitat. És com si hagués desaparegut la cada vegada més subtil línia que separa el bé i el mal, i que, tal com comentava no fa gaire en aquest diari Norberto Alcover en un encertat article titulat Entre la Ética y la Moral, un fet concret pugui semblar-nos positiu o negatiu en funció de les circumstàncies que l’envoltin. N’és una prova preocupant, al meu parer, que alguns consistoris de signe progressista es negassin a guardar un minut de silenci en memòria dels guàrdies civils assassinats a Barbate -és cert que existeixen precedents, concretament durant el sanguinari terrorisme d’ETA-, un fet objectivament rebutjable des de qualsevol institució democràtica, sigui quina sigui la ideologia política de torn que la sustenta.

Tot plegat em va remetre a una conversa que no fa gaire vaig tenir amb Joan Pascual, rector de la parròquia d’El Terreno, amb qui m’uneix una bona amistat i punts de vista semblants en molts d’aspectes. Davant l’avanç imparable del mal, manifestat ara mateix en les atrocitats que veim dia rere dia a les poblacions de Gaza o a l’inacabable conflicte d’Ucraïna, em va demanar si jo creia en el Dimoni. Vaig quedar una mica sorprès, no m’esperava una pregunta d’aquestes característiques, si més no en aquests termes tan col·loquials. Però aviat vaig veure per on anava, en Joan. I sí, vaig haver d’admetre que, vist des d’aquesta perspectiva, el mal, entès com allò que causa un sofriment objectiu a la societat i a les persones, és un fet amb el qual convivim de manera quotidiana. En la meva opinió, i tal com afirmava Norberto en l’esmentada col·laboració, estam assistint a una certa relativitat i/o laxitud en l’anàlisi del que és bo -és a dir, allò que ens fa avançar i és causa d’un benestar mesurable i col·lectiu- i allò que no ho és -tot el contrari, com he tractat d’il·lustrar amb els exemples exposats-. La polarització -política i d’opinió- afavoreix sens dubte aquesta ambigüitat o indefinició en l’anàlisi de determinades conductes, la qual cosa produeix sovint un estat de confusió que no ajuda precisament a la identificació ètica i/o moral d’aquestes accions.

El mal té predicament, no hi ha dubte. Ben mirat potser sempre n’ha tengut, només és que ara veim gairebé en viu i en directe la impunitat amb què sovint es practica. O sigui que sí, Joan, haurem de convenir que d’alguna manera el Maligne existeix, i que cal que l’identifiquem i que tractem d’aturar-li els peus entre tots, abans que no sigui massa tard.

Suscríbete para seguir leyendo