La costa d’en Joan

Miquel Àngel Lladó Ribas

Com més va més em sorprèn trobar gent agradable i educada. Un temps era relativament freqüent fer-ho; qui més qui manco et saludava quan anaves pel carrer, especialment als pobles i a les barriades, però darrerament aquest gest ha esdevingut gairebé una rara avis. Dir un simple bon dia, per exemple, és una forma de començar bé la jornada, d’establir un primer contacte amb la col·lectivitat, ja sigui camí de la feina o en qualsevol altre afer quotidià. En puc donar fe, del que dic: molts de dies agaf el tren per anar a treballar i, en arribar a l’andana, pràcticament ningú em contesta quan dic bon dia o una fórmula similar.

El civisme, la bona educació, la convivència, en definitiva, són valors en crisi. I aquesta crisi es reflecteix no únicament en les formes, sinó també en el medi on vivim i ens desenvolupam com a persones. No fa gaire poguérem veure un vídeo en què uns grafiters, amb total i absoluta impunitat, bloquejaven el metro a l’estació de Son Sardina i duien a terme una pintada vandàlica sobre un vagó, sense que ningú els digués res o recriminàs la seva actuació. Ignor si a alguna de les persones que eren allà en aquell moment i gravaven la malifeta se li va ocórrer avisar la policia per donar part del que estaven fent aquell grapat d’energúmens, però tenc la sensació que, avui dia i en general, interessen més els fets, la notícia com a espectacle per a després poder difondre-la a través de les xarxes socials, que la denúncia del dany patrimonial produït per aquestes lamentables actuacions.

La violència ambiental la trobam arreu i com més va més: als espais tradicionalment reservats als vianants, amb la invasió de patinets i bicicletes que sovint no observen cap norma ni control, però també a l’entorn urbà, degradat i brut com mai l’havíem vist. Cada vegada són més freqüents també les conductes agressives o insolidàries, com ara les de l’esgarrifós relat de Matías Vallés a la contraportada d’aquest diari del passat diumenge 25 de juny. Afortunadament existeixen entitats com ARCA que es preocupen per la salut cívica i patrimonial de la ciutat, fent propostes en positiu i tractant alhora de conscienciar la classe política i la ciutadania de la necessitat d’aturar tant de despropòsit i desgavell. Esperem que el nou equip sorgit de les urnes el passat 28 de maig en prengui bona nota, de tot plegat. De moment sembla que les intencions són bones, ara veurem si aconsegueixen plasmar-les en la realitat, confiem que sí.

Afortunadament hi ha excepcions, en el panorama que acab d’exposar. Petits oasis de civisme que t’alegren el dia amb senzills gests, conductes que fan que no caiguis del tot en l’escepticisme pel que fa a les relacions humanes. Tenc un veïnat que és un bon exemple, d’això. Es diu Joan i viu a penes un parell de portals més enllà de ca nostra. Té problemes de salut de certa consideració, però sempre que em trob amb ell m’escomet amb una salutació afable que m’aporta una gran dosi de calma i serenitat. Algunes vegades encetam una mica de conversa i xerram del Mallorca, o de com està el poble i el món. Quasi sempre es mostra optimista, en Joan. M’agraden les persones com ell, que aporten equilibri a la teva vida i que malgrat tot creuen que les coses poden millorar, si tothom hi posa un poc de la seva part.

Darrerament me l’he trobat sol, en Joan, al garatge on tenim els nostres vehicles. La primera vegada vaig restar sorprès; no pel fet que fos al garatge, mig a les fosques, sinó perquè feia alguna cosa que aparentment no tenia res a veure amb la finalitat per a la qual estan fets els aparcaments. Allò que feia en Joan era, simplement, pujar i baixar la rampa d’accés al garatge, en un gest discret i anònim però que tot d’una vaig intuir que tenia a veure amb els seus problemes de salut. «Es metge me va dir que era bo per a les cames, fer passes», em va dir, escaridament. Val a dir que en Joan ha estat sempre una persona molt esportista i que probablement per a qualsevol altra aquesta petita proesa, pujar i baixar la rampa d’un garatge, constituiria un fracàs des de la perspectiva de la disminució de les facultats gaudides en la plenitud de la jovenesa. Però no hi havia cap indici de resignació o de frustració, en l’actitud d’en Joan, ben al contrari. Sap que això és el que pertoca fer en la seva situació i context actuals i ho fa, simplement, sense perdre el somriure i com tantes persones que dia a dia i anònimament s’afanyen a construir una societat millor, tant en el vessant personal com social.

Ben mirat, tots tenim a l’abast una rampa com la d’en Joan. Un lloc a través del qual millorar la nostra parcel·la més immediata d’actuació, ja sigui el propi cos, el carrer, el barri o la ciutat. Tot és qüestió de proposar-s’ho i d’impregnar així la gent i les institucions de l’energia i el positivisme necessaris per aconseguir-ho. Facem com ell i posem fil a l’agulla, idò, no esperem més. Ens hi va ni més ni menys que la salut, la pública i la privada o personal. I és tan bo de fer com pujar i baixar una petita costa, tantes vegades com sigui necessari.

Suscríbete para seguir leyendo