La gestió de l’aigua

Fa unes dues setmanes, concretament el 5 de juny, es va celebrar el Dia Mundial del Medi Ambient, on se’ns va recordar el problema que ha provocat i continua originant la contaminació de plàstics en el nostre planeta i especialment en els fons marins, que s’han convertit en una mena de punt verd on llançar tals escombraries, però tot i les remarcables evidències que existeixen d’aquest excés, les grans indústries mundials continuen fabricant-ne, i quan anem a la botiga, gairebé tots els productes que consumim venen embalats en aquest preuat material. L’únic que els interessa és millorar la seva competitivitat, tot i que hi ha algunes empreses que comencen a comprometre’s per una cultura del reciclatge, tot sigui dit. I un dia després, el 6, s’esdevingué el sabotatge a la presa de Nova Kakhovka en el riu Dniéper, causant un gran desastre humanitari i mediambiental de dimensions imprevisibles i que poden afectar a la central nuclear de Zaporíjia, amb pobles i ciutats inundades i que ha deixat infinitat de persones sense casa, menjar i cultius. El panorama és dantesc. Mentrestant, Ucraïna i Rússia es culpen mútuament d’aquesta acció. La presa es troba molt a prop de la ciutat de Nova Kakhovka, a la part russa de la regió de Kherson. La part occidental és dels ucraïnesos, mentre que l’oriental és dels russos, però, el control de les instal·lacions principals està en mans de Rússia. Llocs estratègics, com són Kherson i Zaporíjia, s’han vist totalment afectats, i que pot complicar l’abastiment d’aigua potable a la província de Crimea, que a hores d’ara està en mans dels russos des del 2014. Quina culpa tenen els civils d’aitals despropòsits? Molts d’ells, ho han perdut tot i, segurament, no ho podran recuperar mai. Ja hem dit mantes vegades, les guerres no solucionen els problemes territorials ni qualssevol altres, ans al contrari, els agreuja. I nosaltres, tossuts, tot ho volem solucionar a través de la força i de les armes. El canvi climàtic, l’ús de l’aigua com a estratègia politicomilitar, l’escassetat de pluja en molts indrets de la terra, ens fa mirar de nou cap a un bé que comença realment a preocupar-nos i que condiciona els cultius i la mateixa economia. A tall d’exemple, el que està passant al parc nacional de Doñana i les disputes sobre l’ús de l’aigua entre agricultors i ecologistes, ara que hi ha mancances i patim un desabastiment inaudit fins aleshores, com també de les trifulgues entre el govern autonòmic que vol afavorir a certs sectors agrícoles i el govern central que, contràriament, vol preservar l’espai ja de per si malmès per l’escassetat, fins al punt que hi ha hagut d’intervenir la Unió Europea, atès que és un ecosistema únic i a més protegit, patrimoni de la humanitat, declarat per la UNESCO l’any 1994. La construcció de pous il·legals i una proposta de llei del govern autonòmic que legitimaria l’ús «il·lícit» de l’aigua en cultius de regadiu, principalment de maduixes, ha posat el crit en el cel dels ecologistes i de la mateixa ministra de la Transició Ecològica, Teresa Ribera, que critiquen que si es fa això, els ecosistemes aquàtics i terrestres que confereixen una biodiversitat singular al lloc, restaran malmesos i podrien acabar per destruir-los. Tal enrenou ha provocat que fins i tot Alemanya hagi volgut fer el boicot a les maduixes que venen de Huelva; tanmateix, sense gaire èxit, arriba tard, perquè ja s’ha venut tota la producció. La carestia d’aigua a la península Ibèrica no ve d’ara, portem gairebé un any així i, malgrat les pluges d’aquests dies, els embassaments es troben molt per sota de la mitjana en aquesta època de l’any, segons hem vist en els registres d’altres anys. No volem ser ni alarmistes ni apocalíptics, però quelcom està passant. Si ara, de moment, el petroli és l’or negre desitjat per tothom, d’aquí a poc, probablement, ho serà l’aigua. Zones que abans eren fèrtils, a hores d’ara s’han convertit en deserts on a penes plou, la temperatura ha augmentat considerablement i les condicions de vida cada cop són més dificultoses. Una cosa que hauríem de prendre en consideració, que hi ha més gent que mor a causa de no tenir aigua potable que per la guerra. La lectura de revistes com el Nacional Geographic, Acnur, Metges Sense Fronteres, Unicef i tantes altres, han sortit al pas per a parlar del consum responsable de l’aigua potable. I fan una comparació entre continents, mentre que una persona de l’Àfrica subsahariana, tan sols pot consumir dos litres per dia amb els quals ha de cobrir totes les seves necessitats higièniques i alimentàries, nosaltres, des d’Europa, necessitem grans quantitats d’aigua. Si vull dutxar-me, almenys necessito uns setanta litres aproximadament, això si soc responsable; ara bé, si uso la banyera, aleshores poden arribar fins a dos-cents. Cada vegada que tiro la cadena del dipòsit del vàter faig una despesa d’entre sis i dotze litres si no hi ha un regulador de consum, si em rento les dents i mantinc oberta l’aixeta mentre ho faig, també consumeixo aigua innecessàriament. Cada vegada que engego el rentaplats, consumeixo una mitjana de cinquanta litres d’aigua. És clar, que si escuro a mà, encara gastaria molt més, ja que el rentaplats no l’usaria fins que estigués ple. Una rentadora de roba automàtica gastaria uns seixanta litres. Si tinc jardí, plantes i gespa, i a més, una piscina, aleshores el consum d’aigua es dispara pels núvols. Com podeu veure, només estem parlant del consum domèstic. Si a tot això, hi afegim l’aigua destinada a la indústria, a l’agricultura i a la ramaderia, com així també a l’oci (golfs, camps de futbol i altres), aleshores l’aigua té el valor del petroli, encara que no li donem gens d’importància; tanmateix, aquella persona que només pot viure amb dos litres d’aigua al dia, ho valorarà molt més que nosaltres. Podríem dir que davant la necessitat, sorgeix la virtut. Hi ha pobles de Mallorca que permeten construir piscines a balquena, fins al punt que hi ha més piscines que persones. És una exageració, sí, cert, però existeix mànega ampla respecte a tal assumpte: casa que es construeix va acompanyada per la seva consegüent piscina. Els ajuntaments afavoreixen aquest tipus de luxe, diguem-ne no necessari, sobretot —segons en quins indrets— quan tan sols poden aprofitar-les durant un mes i escaig. Mentrestant, any rere any, se’ns demana que ens estrenyem el cinturó, que siguem responsables a l’hora de consumir-la, baixen la pressió unes hores determinades, que no reguem les nostres plantes, que usem aigua dels pous (els que en tinguin), etcètera. En canvi, en els hotels, no hi ha restriccions. Allò que no fem a casa, ho fem en un hotel, omplim la banyera i allà ens relaxem sense importar-nos l’aigua que consumim, deixem les tovalloles a terra perquè cada dia ens les canviïn, ens dutxem dues o tres vegades al dia, deixem córrer l’aigua mentre ens rentem les dents; en fi, volem viure com a senyors sense cap mena de limitació. Els hotelers per curar-se en salut, simplement anuncien a través de rètols que hem de fer un ús responsable de l’aigua, però ningú fa cas d’aquestes advertències, són massa blanes. Al darrere, manca mentalització, sensibilització i el respecte necessari al lloc on et trobes.

Suscríbete para seguir leyendo