Murs de separació

Segons el TERMCAT, és a dir, el Centre de terminologia de la llengua catalana, s’entén per frontera el límit del territori d’un estat tenint en compte els accidents geogràfics, o fonamentant-se en elements tècnics o bé utilitzant una delimitació històrica preexistent. Una de les finalitats de les fronteres és el control dels qui entren o surten —especialment dels qui entren—, i la salvaguarda del territori de possibles agressors. Existeixen diversos models de fronteres: terrestres, marítimes i aèries amb llurs problemes de jurisdicció d’espai. Actualment, sembla que no sigui molt apropiat parlar de fronteres ara que estem immersos en el món de la globalització i de la rellevància de les fronteres internacionals, però la migració desenfrenada ha fet replantejar-se de nou el problema. I posar límits és una forma de controlar la immigració, amb això no vull dir que estigui totalment d’acord, car no soc d’aquells que diuen com Marine Le Pen «França pels francesos» o aplicat a l’estat espanyol en la veu de Santiago Abascal «Espanya pels espanyols», és molt més seriós que no pas aquest xovinisme de superioritat patriòtica. Crec que és un tema que fuig de les mans de la Unió Europea i no saben com afrontar-lo dignament. Mentrestant, es creen fronteres artificials per a controlar la multitud. Si fem una mirada retrospectiva, veurem que existeixen murs significatius que han dividit Europa, com el mur d’Adrià, per exemple, entre romans i bàrbars, ja que els romans consideraven tots els que estaven més enllà dels seus limes com a bàrbars, és a dir, no civilitzats. En el món grec també era així, ser desterrat o exiliat significava sortir de la civilització. La Gran Muralla xinesa és també una frontera construïda amb grans esforços per tal de custodiar llurs posicions i posar a ratlla l’ambició de l’altre, sobretot de les tribus mongoles i turques. Tanmateix, mai una línia divisòria ha servit de res. A la llarga totes cauen. Podríem dir que tot està definit i formalitzat, qualsevol indret i espai té un propietari i per ventura aquí comencen els problemes. Fins i tot dins d’un àmbit més casolà, com és la propietat privada, esdevé una frontera entre els éssers humans que comporta greus conseqüències, com la competitivitat, el poder, la jerarquia, les enemistats, la desconfiança recíproca, i tot un seguit de jocs i enganys que promouen aspiracions no gaire afortunades. Quan dius que això és meu, aleshores l’has de defensar i potser aquí és on conflueixen els conflictes. Veus anuncis més o menys amenaçadors, com «prohibit passar, propietat privada» o «no passeu, ca agressiu» o «zona de videovigilància», una mena d’advertiment molt o poc convincent, depèn de cadascú, per a espantar els eventuals infractors. Un gual també és un mur, una frontera, stop!, no deixis el cotxe aquí, sortiràs perdent. Per exemple, a casa nostra no teníem gual perquè era una zona tranquil·la, no hi havia cap necessitat, el veïnat respectava cada entrada sense més intromissions; però ara és una marabunta de cotxes de lloguer, que ens ha obligat a posar-lo per tal de no trobar-nos davant la barrera del garatge un cotxe. Fins i tot, malgrat que sigui el gual, sempre hi ha agosarats que deixen el cotxe allà davant, sense ni tan sols alterar-se. Tot això, gràcies al turisme!, que omple les nostres carreteres de famolencs conductors que volen conèixer tota l’illa, que s’aturen a qualsevol corba, amb el perill que això comporta, per a immortalitzar la seva estada amb una foto, sense saber ben bé on es troben. En fi, clar que el món és ple de murs, de barreres, muralles, fortificacions, externs i interns, i tants d’altres adjectius que tenen a veure amb quelcom semblant a divisió o separació. Hi ha fronteres artificials i altres que són purament internes, producte de la nostra ment. I en aquest sentit, com no recordar els acords Sykes-Picot (1916) en el moment de la desmembració de l’Imperi turco-otomà, quan es varen repartir molt abans d’acabar la Primera Guerra Mundial, en secret i damunt del mapa, el Pròxim Orient entre les grans potències d’aleshores. Les seqüeles d’aquesta divisió geopolítica encara són perceptibles en l’actualitat. També m’ha vingut al cap, entre altres, la Iugoslàvia federativa del mariscal Tito, integrada per diversos estats que actualment són independents els uns dels altres, com Bòsnia i Hercegovina, Croàcia, Eslovènia, Macedònia, Montenegro, Sèrbia i Kosovo, però aquest últim —considerat pel govern serbi com a una província autònoma independent— no és reconegut com a estat per tots els membres de les Nacions Unides, almenys Espanya no ho ha fet. Uns anys després de les ferides provocades per les guerres dels Balcans el nom de Iugoslàvia ha desaparegut definitivament per anomenar-se primer Sèrbia i Montenegro i després simplement Sèrbia. En aquestes zones, els conflictes i les rivalitats ètniques i religioses són rellevants i amb el pas del temps, s’han anat accentuant i multiplicant. Ara, mentrestant, calma tensa. El fet és que el nostre món és ple de murs, enderroquem un mur i en construïm un altre. Cau una barrera, però tot seguit n’apareix una de nova. Cau el Mur de Berlín, però continua un altre, el Mur de les Lamentacions. A vegades una barrera pot tenir un sentit dissuasiu, els barris jueus anomenats guetos s’aixecaren per a mantenir a la població jueva sota control, simbolitzada per un cadenat que es tancava durant la nit i s’obria l’endemà. A Belfast encara existeixen murs, com el de Cupar Way —anomenat eufemísticament mur de la pau— que separa unionistes de catòlics. Tot i que no hi ha acord entre ells, Irlanda del Nord es troba actualment en una transició pacífica —fa poc que han rememorat l’Acord de Divendres Sant—, malgrat que si tiressin els murs, segurament hi hauria enfrontaments. Murs que s’estenen al llarg de tota la regió. Els camps de refugiats són també murs o barreres de persones forçades a marxar dels seus països d’origen a causa principalment de les guerres i de les massacres del Daesh. A Turquia, en algunes illes gregues, s’acumulen mils d’immigrants que han fugit de Síria o d’Iraq, retinguts sense poder millorar la seva situació. Gaudeixen d’una llibertat limitada, però la seva estada s’eternitza i llurs expectatives minven amb el transcurs del temps, els han situat en els llimbs administratius dels països d’acollida. A tot això, malauradament, ens anem acostumant. Podríem dir que els murs són inevitables. Murs que es construeixen per aturar la immigració il·legal, com els murs fronterers entre els Estats Units i Mèxic, que fou el moll de l’os en el programa electoral de Donald Trump. Infinitat de persones han perdut la vida en aquests trams cercant unes condicions de vida més dignes. Però no cal anar tan lluny, només cal que mirem les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla i les barreres que les separen del Marroc. Unes barreres, per cert, amb filferros de pues o ganivetes al damunt que fa més difícil traspassar d’una zona a una altra. I tot això subvencionat per la Unió Europea, car el Regne d’Espanya —segons s’especifica en el DNI actual— és una de les portes d’entrada cap a Europa. Cada dos per tres s’intenten saltar els murs, però alguns no l’aconsegueixen, àdhuc moren en l’intent. Immigració il·legal, tràfic de drogues, contraban, són algunes de les qüestions que els governs posen damunt la taula, mentre que els drets humans són trepitjats una vegada sí i l’altra també. Una altra de les vies d’entrada cap a Europa és Lampedusa, el port marítim italià més proper respecte a Tunísia. També aquí s’han viscut escenes dramàtiques i no sempre el govern italià ha estat a l’altura, ni per qüestions simplement humanitàries, ha deixat desembarcar els immigrants vinguts amb embarcacions deficients, sense cap seguretat i amb el perill d’enfonsar-se a poques milles de la costa. Si ens apropem a Israel, segons els jueus, o Palestina, segons els palestins, ens trobem també amb un mur, un mur que separa els uns dels altres. Un d’aquest mur està situat a Cisjordània i l’altra a l’est i sud de Jerusalem i s’estén cap a Betlem, mentre que la Franja de Gaza és tota ella un camp de refugiats, encerclats tothora per mar i terra per l’exèrcit israelià. Israel, que no ha fet cas de les diverses resolucions de l’Assemblea general de l’ONU respecte a la construcció d’un mur de separació, el justifica dient que ho fa per a la seguretat de la ciutadania israeliana. Podríem continuar posant exemples, car lamentablement la llista és molt ampla i segurament no acabaríem mai. Tan sols ha estat una mostra per tal de recordar que hi ha barreres, com les que tenen sovint les persones amb una discapacitat física en el moment d’entrar en un edifici públic no preparat ni pensat per a elles; n’hi ha murs invisibles que barren el nostre camí i que més endavant desapareixen, murs que els podem burlar i altres que estan allà sempre, permanentment. Els murs són inevitables; tanmateix, cal enderrocar-los.

Suscríbete para seguir leyendo