El cercle de Felanitx

No era cap secret que Miquel Barceló Perelló (1939-2013), jubilat i reclòs en el que esdevindria el seu darrer refugi a la casa pairal del mollet d’en Pereió, al port del poble nadiu, havia enllestit una novel·la que, segons els privilegiats que l’havien llegit, era magnífica. Hem hagut d’esperar deu anys en clau d’ençà de la mort de l’autor (23 de novembre de 2013) per verificar l’excel·lència anunciada. Certament, L’hivern de 1947, a la vila és un relat autobiogràfic d’alt nivell, tant literari com històric, amb l’evocació dels records vivíssims d’un nin de 10 anys que malda per bastir i definir la seva personalitat en uns temps, austers i precaris per força, posteriors a una malifeta incivil i incívica, amb criminals de guerra que campaven a l’ampla per Mallorca, amb dones, moltes d’elles endolades, fent calça a la llum d’un quinqué i conversant, sempre amb sobreentesos, amb els peus davall d’una camilla de braser, mentre els homes, als cafès, xerraven «un poc de tot, però d’amagat».

Just encetar el relat, Barceló adverteix que «Un temps érem pocs» i ens fa saber que «Jo, en realitat, és un altre», una dicotomia que no resoldrà: «No vaig, crec, arribar a ser mai dos, mal convivint. Que ho recordi. Ara, de gran, que hi he tornat a pensar, trob que no podria assegurar-ho tant a les totes». Aquesta novel·la que, com assenyala Emili Manzano en un pròleg ajustat, és «inconclusa, tot i que no incompleta», ratifica el mestratge de l’autor, amb una capacitat descriptiva fora mida amb el suport literari de l’ocurrència, l’enginy i l’endèmica ironia felanitxera. Malgrat això, part damunt de la desfilada de fets, de noms, de malnoms i d’indrets concrets, aquesta és una obra que ultrapassa els límits geogràfics de la vila; va més enllà i es fa totalment entenedora, amb caràcter universal, amb uns personatges molt ben dibuixats.

Aquesta excepcional narració de més de 170 pàgines, a la fi publicada amb gran pulcritud per Anagrama, s’insereix en el llibre El cercle de Felanitx, acompanyada de dos llibres de relats breus (ep, literatura destil·lada!), El terme de Manacor, publicat l’any 2007, i Trenc d’alba, del 2009, amb l’afegit de Miquel Barceló vist per Miquel Barceló, publicat en el catàleg de l’exposició a Avinyò (2010) del pintor homònim, també autor de la coberta del llibre que, a l’interior, compta amb dibuixos d’Andreu Maimó, ambdós artistes bons amics de l’autor i del seu poble.

Resulten detalladíssimes algunes tertúlies descrites i magistral l’afaitada a cal barber de s’Arpellot, malnom encriptat que, en realitat, correspon a Es Cavallot, l’autor del crim més abjecte de la història de Mallorca, el de Rafel Estades i Adrover, s’Esparter. Miquel Barceló confessa que, quan encara era un infant de calçons curts que es fixava en tot, va anar d’amagatotis darrera de l’assassí, com a preludi de la capacitat investigadora de l’eminent historiador que esdevindria. La minuciosa descripció d’una col·lecció de segells, amb el gens casual denominador comú de ser tots d’èpoques colonials, o la confessió de les primeres lectures, gràcies als llibres d’un apotecari (Sonatas de Valle Inclán, La Casa de la Troya de Pérez Lugín o els quatre toms de L’orígen de les espècies de Darwin) posen de relleu el nivell de maduresa intel·lectual forçada d’un infant de 10 anys, víctima d’una injustícia abusiva que, per afegitó, va veure agreujada la seva protesta amb la represàlia. En certa manera, es pot dir que la novel·la, més enllà d’una simple evocació reparadora, aspira a una justa expiació.

En Pereió, l’escriptor, es dol de «les emocions mal col·locades» i en Barceló historiador, el més gran estudiós d’al-Andalus, s’exclama contra la desmemòria. Escriu: «ves ara, a qui ho podria demanar jo, si tothom és mort i si no ho és i ho recordàs em retrauria que per què jo, ara, després de tants anys en demanava de noves i què n’havia de fer jo, ara, de tot això que mira tu quin un» (pàg. 227). I, també, «Jo no ho sabia, però, i em moriré segur sense saber mai quin dels dos sospitosos era realment i, jo mort, és probable que ningú mai més sàpiga que va existir. De tal manera que hi haurà nets que ho seran de monstres i no tendran ja l’ocasió de saber-ho» (pàg. 309). Una apel·lació a servar i servir la història silenciada; deliberadament amagada.

Renegat de totes les esglésies, però devot del Barça, Miquel Barceló Perelló no volia ser recordat per les llegendes urbanes que havia generat amb la seva exuberant existència, carregada d’anècdotes i de facècies que han estat objecte de diversió col·lectiva dels seus coetanis. Era conscient que li corresponia bona part de la responsabilitat d’haver enlairat el personatge part damunt de l’eminent historiador i magnífic escriptor.

Si els anteriors relats, tots lligats al seu poble, varen ser aclamats per lectors i crítics, ara, l’aportació pòstuma d’una excel·lent novel·la completa i enriqueix El cercle de Felanitx. Lectura amable, agraïda, gustosa; planera i plaent. El llibre posa a l’abast tota l’obra narrativa de Miquel Barceló Perelló i l’enalteix, com a escriptor, al nivell dels seus treballs d’indagació històrica. Aquesta doble condició de novel·lista i d’historiador, la seva trajectòria docent, la seva habilitat com a comunicador i la seva estima cap al seu poble el fan creditor d’un reconeixement oficial. Tot i que s’ha anunciat diverses vegades, més o menys tímidament, ara passa d’hora.

Suscríbete para seguir leyendo