El paradís perdut

Vaig arribar a Mallorca ara fa 12 anys, quan em vaig deixar vèncer alhora per la curolla del contacte amb la natura i per l’ànsia de fugida d’una ciutat que havia agafat la directa cap a la turistificació sense fre. El xoc cultural del salt directe de Barcelona a Caimari era insalvable per a una neorural de manual. Ara bé, al meu cervell no li va costar gens sintonitzar l’assossegament illenc. No he trobat dificultat a conviure amb serps de garriga i rates de camp, admetre que em desperti un tractor o sostenir amb el meu company una família de gallines, cans i moixos ben avinguda.

Segurament les cèl·lules d’unes arrels al camp, d’una família expulsada de l’autosubsistència per cobrir les necessitats capitalistes de les fàbriques, eren latents. I, en trepitjar i cuidar el sòl rural, han despertat la intuïció i la resistència, com també ho ha fet la consciència que, quan neixes en unes circumstàncies socioculturals, rarament en sortiràs.

Potser us heu topat aquests dies amb la campanya «Ens engeguen». Una idea catalitzada pel Banc del Temps de Sencelles que ja era molt present en les pernades omplien l’espai sonor dels bars, de les oficines, del carrer. Que sigui viral no sorprèn: el sentiment col·lectiu ja ho era.

12 anys més tard d’habitar aquella casa de poble esgavellada de la Serra, el preu del lloguer que ara pag, a un poble del Pla, s’ha doblat.

La turistificació i la gentrificació de l’illa era una cosa que es veia venir. Però es cuinava a foc lent, deixaven només el caliu de la brasa a l’hivern i l’avivament no era tal l’estiu següent. Teníem les cales ocultes, la increïble llum de l’illa i els horabaixes que encara eren mediterràniament nostres. Però algú va tenir la brillant visió de la desestacionalització, que no era més que la gallina dels ous d’or i el darrer pla d’economia lineal que no faria més que fer el misto més curt i la factura ambiental més cara.

No és difícil veure certa tirania en tot plegat. El malestar sobre l’accés a l’habitatge és només la punta de l’iceberg d’una sèrie de desigualtats que tenen les arrels en un terreny sobreturistificat, sobreexplotat, sobremotoritzat, amb cada vegada més residus i manco aigua. Si el turisme ha de ser un dinamitzador local i a petita escala, la participació de la població aquí s’alça com un regulador endogen i indefugible per a la planificació regional i custòdia del territori. I, ara per ara, no es té en compte.

Alguns, fins que no ens han tocat de bon de veres la butxaca no ens hem sentit tan amenaçats. Això és així. Però fa estona que aquelles poblacions que no poden escollir, les de peixos, aus, animals de terra, plantes, i tot allò que conforma el paradís, han estat expulsats. D’altres no han tengut més remei que l’adaptació, a desgrat, perquè la natura és tan condemnadament resilient que hi tendeix. Però cada totxo de cada nova casa de luxe, cada llicència a construccions il·legals rurals, cada aposta pel mercat sense tenir en compte l’impacte ecosocial suposa la pèrdua de sòl natural, diversitat paisatgística, comunitats i recursos. I un foragitar cap a fora per als que no volem promocionar aquest trist esdevenir de la història d’aquesta illa, com l’arcàngel caigut d’El paraíso perdido de John Milton procura «sortir de la bullidera d’aquestes onades de foc, i descansar».

El cap em diu que el paradís està perdut. Les entranyes m’empenyen a sortir al carrer per emprendre la lluita que la natura no pot. Si l’èpica miltoniana aquí aplicàs, el foragitament del paradís es convertiria en un autoexili forçat, com el dels meus pares.

Em pesa ja la picardia i enyor la simpatia dòcil, sense costures ni doblecs. La desacreditada innocència, les beneitures i les converses sanes fora bilis de com estàs, mira quin capvespre més guapo, he trescat per la Tramuntana i no m’he trobat ni un ànima, fa estona que sent els aucells, quin llibre més inspirador...

«És aquesta regió, el país, el clima –digué l’arcàngel caigut–: és aquesta la mansió que hem de bescanviar pel cel, aquesta trista foscor pel llum celeste?».