Un president trist no pot governar

«S’acusava en públic i encara més en secret. No es feien diferències, fossin parents o estrangers, amics, coneguts o desconeguts. El fet més oblidat, igual que el més recent, una conversa intranscendent en el fòrum o un sopar, tot es convertia en crim. Tots competien per ser els primers a assenyalar el culpable, de vegades per pròpia seguretat, la majoria, en canvi, per una mena de contagi ben igual que si hagueren agafat unes febres contagioses»

Són paraules de l’historiador, senador, cònsol i governador romà Publi o Gaius (el nòm no es coneix amb certesa) Corneli Tàcit (55–120 dC) sobre el temps de l’emperador Tiberi. Per tant, Pedro Sánchez es trobava més que advertit, almanco des de fa dos mil·lennis, sobre les pressions a les quals es trobaria sotmès per la seva dedicació a la política.

El dirigent socialista decidí el passat dimecres prendre’s cinc dies de reflexió sobre la seva continuïtat a La Moncloa. Per què? Unes diligències judicials secretes. Contra qui? Contra Begoña Gómez, la seva dona. El contingut de la demanda? Uns quants retalls de premsa. L’impulsor? Un fals sindicat, ultradretà i amb un historial que, en alguns casos, ha fregat el delicte. Té dret Sánchez a deixar l’Estat en un limbe per aquest assumpte? No. Rotundament, no. El president està trist, probablement amb raó. Està emprenyat. Està fart. Són unes pèssimes condicions per governar un país.

Té dret a estar enamoradíssim de la seva dona. Està obligat a defensar-la, si està convençut de la seva innocència. Ambdós han de denunciar als presumptes difamadors, si n’hi ha. Les fantàstiques –per als mitjans de comunicació– filtracions de secrets no són bones unes vegades i dolentes les altres. Tan sols es tracta d’un símptoma més del desprestigi del sistema judicial espanyol. I si als jutges no les agraden, que netegin ca-seva. Sempre.

Sánchez deixa el país davant una triple opció. Cap és millor que les altres dues. La primera és sotmetre’s a una moció de confiança. Això obligaria a una nova negociació amb Sumar, Podem, ERC, Junts, PNB i algun altre. És a dir, repetir el turment de la investidura de l’any passat amb el Congrés convertit en un mercat persa. La segona és una dimissió del president, que obriria dues portes: una proposta per investir un altre candidat socialista o la dissolució de les cambres el 29 de maig –abans no és constitucionalment possible– i la convocatòria d’eleccions dos mesos després. La tercera seria continuar com si aquests cinc dies d’incertesa no haguessin existit. És difícil imaginar que aquesta sortida no tengui conseqüències pel president i el seu partit.

El socialista està sotmetent al país a un estrès excessiu i innecessari. Com si no n’hi hagués prou amb la tensió del dia a dia. Un cop més, les polítiques internes passen per damunt la gestió pública i la cerca de solucions als problemes dels ciutadans.

Un personatge que lluità contra els barons del seu partit per convertir-se en secretari general del PSOE. L’home que fou descavalcat pel comitè federal quan es negà a facilitar la investidura de Mariano Rajoy. Aquell que recorregué Espanya en un Peugeot per vèncer a la candidata oficialista Susana Díaz dels tòtems del socialisme. El que guanyà la primera moció de censura de la democràcia nascuda de la Constitució de 1978. L’únic que ha aconseguit replegar una majoria de govern malgrat no ser el més votat a les eleccions. Aquest animal polític no tenia dret ara a passar la seva vida personal part davant de l‘interès públic. A desplaçar a un segon terme la gestió governamental.

Ara mateix, la millor opció és que se’n vagi. El president està trist i, com deixà escrit el savi Montaigne: «La tristesa és una qualitat sempre perjudicial, sempre insensata i els estoics prohibeixen als seus savis sentir-la, perquè sempre és covarda i vil».