El pal

Un any després, el pal encara és en mig de la carretera. Ben visible. Com el fal·lus d’un ‘castrati’: eixerit però estèril. Les obres del nou camí acabaren el maig de 2023. La connexió elèctrica s’havia de mantenir i calia esperar que algú ho traslladàs tot a un costat. De moment, ningú ho ha fet. Quasi dotze mesos després, els cotxes no advertits s’enduen més d’un ensurt. No importa dir el lloc. Podria ser qualsevol. També en seria un bon exemple un clot enmig de l’asfalt, un senyal de trànsit caiguda o el mirall d’un encreuament que està romput, brut o reflecteix els niguls del cel en lloc d’advertir que estem a punt d’estavellar-nos contra un altre vehicle. Una administració, una societat o una empresa que en onze mesos és incapaç de solucionar un problema senzill no funciona. Els seus engranatges o les persones que la manegen són incompetents.

El pal és un símbol de les coses que indignen al ciutadà comú. Mentre els polítics viuen en el seu microcosmos d’un Govern, un ajuntament o un parlament, els ciutadans veuen cada dia un fanal que no il·lumina. Mentre es barallen per denunciar quin és el més corrupte de tots, les persones corrents es preocupen perquè fa devuit mesos que posaren panells solars, animades per la promesa d’unes ajudes estatals, que encara no han arribat. O per la llicència d’obres que espera des de fa mesos. O per la prestació d’atur que necessita cobrar amb urgència. O per la llista d’espera a la sanitat.

Hauria pogut fer algunes cridades per a saber què punyetes passa amb el pal. Però he llegit recentment l’autobiografia de G. K. Chesterton i m’ha reafirmat en la convicció que a tots ens agrada responsabilitzar a altres de com som, quan realment el problema som nosaltres mateixos. I això mateix es pot aplicar als col·lectius públics o privats. La conversa hauria pogut ser com la següent:

–Nosaltres ja passàrem l’avís (a la institució superior). Això deu estar a punt que quedar solucionat.

–Sí, sí –expliquen des de la superior institució–. Aquest assumpte ens ho agafàrem amb molt d’interès. Aquí tenc l’expedient, són 1.222 pàgines. Ja l’hem passat a l’empresa perquè executi el treball.

–Què diu? Que ens han passat l’ordre de retirar el pal. No, aquí no en tenim constància. Ningú ens ha dit res. No ha arribat el formula F666 i sense aquest tràmit no hi ha res a fer

I així, amb lleugeres variants, podríem donar totes les voltes que volguéssim. Em recorda una situació viscuda fa quaranta anys a la Cuba de Fidel Castro. En aquells temps feia feina als informatius de Ràdio Popular a les ordres de Faust Frau i amb Caterina Garcies i Xavier Bonet com a companys. Malgrat estar gaudint d’unes vacances, tenia interès per saber com eren els programes que es feien al país caribeny. Vaig connectar Radio Rebelde, on en aquell moment es trobava en antena un programa de denúncia ciutadana. Llibertat d’expressió a la dictadura castrista? Ho podem deixar en queixes controlades:

Locutor: «Compañero arquitecto, los trabajos del gran hospital de Camagüey impulsado por la revolución ya acumula seis años de demora. ¿Puedes explicarnos qué sucede, compañero?».

Arquitecte: «Verás, compañero locutor, habíamos encargado las puertas, que se han retrasado por culpa del boicot criminal del imperialismo yankee, y cuando han llegado resulta que no han encajado en el agujero de las paredes».

Promet que, paraula amunt, paraula avall, és una conversa ben real. La paradoxa rau en que una democràcia no es pot permetre el luxe de ser ineficient. El ciutadà estima viure en llibertat, però també exigeix solucions a les qüestions quotidianes. Els grans debats en els quals ens capficam polítics i periodistes, poques vegades són els mateixos que es posen sobre les taules familiars a l’hora del dinar. El pal és un exemple, però milers de pals fan una estacada que separa els dirigents dels pobles.