Un Hong Kong occidental: Mallorca

Mallorca acabarà convertint-se en el nou Hong Kong occidental: hi anam a passes de gegant. El ritme de construcció, de depredació del terreny, de devastació i explotació sense límits dels medis naturals de l’illa, de sobrepoblació, ens duen irremeiablement cap aquest horitzó. És com el canvi climàtic que ara tothom ja s’apressa no a combatre’l, sinó a veure com ens hi hem d’adaptar perquè ja es considera irreversible; trist planeta que ens augura l’avenir.

És clar, però, que tot això respon a una decisió i a una programació que d’antuvi semblava controlada, però que els successius governs autonòmics no han fet més que aprofundir i mirar cap a un altre costat. Palma, per exemple, d’aquí a molts pocs anys serà una ciutat inhabitable, perquè serà un coll de barral de vuitanta litres a través del qual ni s’hi podrà entrar ni sortir. I tota l’illa de Mallorca serà una insuportable cursa de cotxes que van i venen sense cap possibilitat de donar un respir a la contaminació, al temps i al deteriorament de la mateixa convivència. Ja sé que els milers i milers d’estrangers que tenen la segona residència aquí, o els qui hi venen circumstancialment, diuen que és el millor lloc del món –de moment-, que és una meravella, que estàs comunicat arreu del món, que pots anar a Alemanya, Anglaterra, Itàlia, en dues hores, etc. I és que s’ha anat construint i fent una Palma i una Mallorca al seu gust, més que no a les necessitats i connivències dels qui hi viuen sempre, i les conseqüències d’aquest desgavell continuat des de fa massa anys és a punt d’explotar.

Recordau aquella eixida per mar que va fer el Govern encapçalat pel president Gabriel Cañellas per tal de demostrar que la vorera de Mallorca encara tenia moltes zones sense edificar, que era gairebé un paradís verge? Segurament es tracta d’una lliçó de cinisme corprenedor, comparable al Consistori presidit pel batle Joan Fageda quan va passejar pels voltants de la depuradora anant cap al Coll d’en Rabassa per demostrar que no s’hi sentia olor i es podia respirar bé. I tanmateix fou el mateix president Cañellas que va dir que calia controlar l’entrada de gent a Mallorca, perquè començava a estar massa saturada! Ara es posen pegats foradats per entretenir el personal, com això de limitar l’entrada de cotxes de lloguer; com si a un moribund que necessita aire per respirar tu l’operes d’un dit del peu.

Però, és clar, per dur a terme tot aquest pla de despersonalització del terreny, dels palmesans, dels mallorquins, és necessari que no hi hagi mallorquins, que no hi hagi un sentiment de pertinença a la terra, a la cultura, a la llengua, a l’economia singular. I això s’està aconseguint també, en paral·lel a la resta de propòsits que hem esmentat més amunt. Recordau aquella expressió que es va fer cèlebre fa un temps? «Que bonita sería Mallorca... si no hubiese mallorquines». Idò això. Esser mallorquí, sentir-se mallorquí, significa tenir consciència que pertanys a una terra, que té una història –que sempre la volen capgirar, manipular o fer avinent als seus propòsits-, uns costums, una manera de concebre el món que l’envolta, una estima cap als productes de proximitat, una preocupació per l’equilibri entre tot això i la manera de viure, i una llengua, columna bàsica de qualsevol poble del món. L’objectiu és que quan tu diguis «bon dia» et contestin «¿qué dice?», i no et quedi més remei que claudicar, que callar, o demanar perdó i contestar-li en una altra llengua –la seva-, perquè no hem de ser regionals, sinó internacionals. A més, cal una societat alienada, desarrelada, sense sentiments de pertinença a la terra que trepitgen i viuen. Fixau-vos com caminam cap aquest procés tan aviat que d’aquí a poc temps també ja serà irreversible.

La contesta que se sol fer a tot això és: «És clar que ha de ser així! Vivim del turisme!». I quan tu intentes explicar que aquesta aventura sense límits, oberta a la ferocitat de la demanda, a la massificació descontrolada, ens acondueix a l’autodestrucció tot d’una et titllen d’il·lús, d’anar contra el progrés, de voler tornar a la fam i a un temps de misèria. Hi ha una prova fefaent que hi ha persones que pensen uns quants anys per endavant: els hotelers mallorquins, considerats els grans empresaris del sector arreu del món. Sempre he pensat que podrien haver reconduït una situació, en tots els sentits, que hagués pogut esdevenir de qualitat i exquisidesa, més que no de quantitat i massificació exagerada, perquè sempre han tengut tot el poder, governi qui governi al Consolat. Idò bé, avui són els grans inversors a la República Dominicana, Cuba, Cancun... ben lícit i d’enhorabona, però un no deixa de pensar que tot va començar aquí i es podria fer la sensació que tots aquells guanys ara els inverteixen a llocs molt llunyans.

La manca de recursos naturals per mor d’una sobreexplotació exagerada, la manca d’aigua –que aquest estiu la patirem de bons de veres-, la saturació en tots els sentits que serà com una pedregada diària, la sensació de romandre desprotegits i errants, tot plegat, fa la sensació que ens hem venut l’ànima... per entrar dins l’infern.

Suscríbete para seguir leyendo