Ara que el diputat de Més, Joan Mas, «Collet», ha demanat de recuperar el Servei esmentat, em plau fer una mica de recorregut històric. M’hagués agradat que aquest diputat hi hagués estat el 2015; segurament escriuríem la història d’una altra manera, i les paraules i desitjos que alguns tant predicaven s’haurien convertit en fets.

Ja vam explicar, a través del Diario de Mallorca, com es va eliminar el Servei d’Ensenyament del Català que formava part de l’organigrama del Govern d’ençà de les transferències d’Educació (1998). Abans, des de 1995, existia el Gabinet de Normalització Lingüística, encarregat per Andreu Crespí (+), aleshores Director Provincial del Ministeri d’Educació i Ciència. L’encàrrec que teníem era treballar amb la Conselleria de Cultura per engegar programes de Llengua i Literatura Catalana a tots els nivells educatius, ja que el Govern en tenia assumides les competències, així com treballar amb els centres docents per iniciar i donar suport a l’ensenyament de matèries en llengua catalana –recordau l’Ordre Rotger de 1994 i el Decret de Mínims de 1997?-. L’any 1998, amb les transferències en matèria d’Educació, es va crear el Servei d’Ensenyament del Català.

Ja hi havia un petit grup d’assessores que elaboraven material didàctic i que ajudaven els mestres a posar-lo en pràctica dins les aules mateixes. Però fou a partir de l’any esmentat que comença a agafar cos el suport a l’ensenyament del català, i després a l’ensenyament de llengües, als centres docents. Eren vint-i-quatre assessors que s’encarregaven d’anar als centres per assessorar, dur material, fer formació, fer reunions amb equips docents, amb el Claustre i amb els pares, amb la finalitat que l’acció docent fos el més efectiva i eficient possible. A Mallorca hi havia un equip al Centre de Professorat d’Inca i un altre al Centre de Professorat de Manacor, i un a Palma, a la mateixa Conselleria d’Educació. A Menorca, un equip al Centre de Professorat i a Eivissa un altre, que s’encarregava també de Formentera. Tot això era d’Educació Primària. Per Educació Secundària hi havia un assessor a cada Illa que treballava amb els Coordinadors Lingüístics de tots els IES, tot fent-los arribar materials, fer reunions periòdiques, posar en comú tot el que feien, etc.; i a més a més, l’assessor de Palma coordinava els programes en Xarxa que tant d’èxit i bons resultats va donar (Història i Cultura de les Illes Balears, Llatí, Literatura Universal, entre d’altres).

Però a més a més vam crear la Comissió Interterritorial de la Llengua, amb els Serveis i equips de totes les terres de parla catalana (País Valencià, Principat, Franja, Catalunya Nord, Andorra, Sardenya, Illes Balears) que ens reuníem tots dues vegades a l’any a diferents llocs (ens vam reunir en tots els territoris), però estàvem en contacte sobre qualsevol novetat referida a l’aprenentatge de la llengua i als recursos. Vam organitzar trobades sobre didàctica de la llengua en les quals participaven mestres i professorat de tots els territoris (a Vic, Barcelona, València, Tortosa, Palma...) amb la finalitat de conèixer i posar en comú allò que es feia a cada territori. Els tretze anys que va durar aquesta Comissió tècnica fou l’obertura d’un veritable eix d’enteniment, d’efectivitat, de millora de recursos i estalvi de doblers.

L’any 2013, el Servei d’Ensenyament del Català tenia més de 1300 carpetes de material didàctic elaborat pels assessors; més de 2000 llibres didàctics i d’ensenyament de llengües; més de 800 cd i dvd didàctics; 12 caixes monogràfiques de material didàctic elaborat pels assessors; 20 capses amb vint llibres de lectura cadascuna per deixar als centres de Secundària; etc. Un dijous de matí, aparegué un personatge sinistre al Servei d’Ensenyament: era Guillem Estarelles, acabat de nomenar pel president Bauzá responsable únic d’Educació. Duia un full amb el nom dels vint-i-set integrants del Servei –a més a més dels assessor, un cap de Servei, de Secció i de Negociat-. Va entrar al meu despatx i va començar a ratllar noms un rere l’altre: «Fora, fora, fora...» Li vaig dir si estava segur del que feia, i amb una rialla de guineu em va dir que tenia ordres del president d’eliminar el Servei. La directora General de qui depenia el Servei em digué aquestes paraules: «Jo no sabia res» –no sabia res mai-. L’endemà vingué un camió i s’endugué tot el material que hem esmentat, a més dels ordinadors, tv, armaris, prestatgeries, etc.

Quan al cap de dos anys va tornar a guanyar el Pacte de Progrés, vaig pensar que el que farien primer seria recuperar el Servei i el material, per sentit comú, per lògica, per coherència amb els principis que defensaven. La nova directora General responsable, progressista (!), però, em digué que no hi havia pressupost (?). Li vaig demanar pel material que s’havien endut del Servei, i em digué que no en sabia res. Davant tanta indiferència, davant tan poc compromís, davant tanta poquedat, vaig decidir girar pàgina. Em sabia greu sobretot pels assessors de Primària i Secundària que durant tants d’anys s’havien esforçat per fer un Servei de qualitat, on l’únic protagonista era l’efectivitat i l’èxit en l’ensenyament, allò que tothom se n’omple la boca però no saben com dur-ho a la pràctica: la QUALITAT de l’ensenyament. La bona gestió es demostra quan hi ha persones que tenen clars els objectius a dur a terme, d’educació, llengua, cultura, compromís, estima, efectivitat; però hi ha massa gestors i polítics que, en aquest aspecte, no han estat a l’altura.