Els nostres avis

Walter Benjamin, en la seva obra Sobre el concepte d’història, explicava que el futur, per a bé o per a mal, es construeix amb les experiències del passat. I ho feia a través del quadre de Paul Klee Angelus Novus que va adquirir en una subhasta, i que el va anomenar l’Àngel de la Història. No descriuré aquesta pintura, ja ho vaig fer en un article anterior, simplement em serveixo d’ell com a referència per a debatre el tema del passat i del futur. La llei de memòria històrica —ara dita memòria democràtica— que el govern de Zapatero va impulsar i que fou aprovada en el Congrés de Diputats el desembre de 2007, ens trasllada contínuament al nostre passat més recent, malgrat que no l’hàgim viscut ni experimentat. Actualment, ningú nega la importància de la memòria, hi ha coses que no es poden oblidar i precisament el nostre present i, qui sap, si el nostre futur, tenen com a fonament el passat. Abans en les cases familiars hi habitaven gairebé tres generacions, padrins, pares i fills. En els relats de Joaquim Ruyra sempre hi havia un banc d’escon al voltant de la foganya on el padrí explicava les seves aventures marines i d’ultramar, mentre tenia cura dels infants. Afortunadament, sempre hi havia algú a casa, ara és quasi impossible. Els qui sortien més beneficiats d’aquesta cohabitació eren els nets, perquè els padrins són molt més assossegats amb ells que no pas ho varen ser amb llurs fills. La seva responsabilitat és més aviat secundària, segurament amb més llibertat d’acció, mentre que la dels pares i mares, en són responsables directes i, per tant, han de ser més estrictes en la seva educació. Entre uns i altres, fan de pèndol en la seva formació, talment com un estira-i-arronsa, entre la rigidesa i l’amor. Explicar, contar, narrar, relatar i altres verbs que poden anar en la mateixa línia, són imprescindibles per a tenir un passat. Què sabríem nosaltres dels nostres avantpassats familiars, si no fos per algú que ens ho ha contat? Què sabríem nosaltres de com es varen enamorar els nostres pares, si ells no l’haguessin contat? I de la Guerra Civil i de la postguerra, si els nostres padrins no ens haguessin explicat les penúries que passaren? Què sabríem nosaltres de fer panades dolces o salades, ara que s’apropa la Pasqua cristiana i també la jueva, si no fos per la padrina que ens ho ha ensenyat? Això ni el supera els tutorials gastronòmics de YouTube que ens volen ensenyar com fer-les ni les receptes que trobem en els llibres de cuina. I tant d’altres què sabríem nosaltres, si no fos... El meu pare, per exemple, sempre m’omplia el cap amb històries que havia viscut en el servei militar obligatori, popularment conegut amb el nom de mili, fet que em recorda aquella sèrie anomenada Històries de la puta mili. Dona peu a moltes anècdotes. Allà, a la mili, et faràs un home, em deia sovint el meu pare. Els comandaments no estaven de bromes, si t’havien de donar una bufetada, ho feien i quedaven tan amples. També els mestres d’EGB practicaven aquest noble esport d’esbatussar a l’alumnat. I si ho deies a casa, encara en rebies més. Per cert, vaig conèixer un sergent que presumia d’haver estat l’últim de la seva promoció en l’acadèmia militar, ves per on. A més, a uns quants ens feia netejar el seu cotxe i a mi m’enviava al quiosc, quan estava de setmana, a comprar-li revistes pornogràfiques i així entretenir-se. No cal dir que em moria de vergonya. Haver fet la mili et donava un nou estatus de maduresa, perquè et tractaven com un adult i podies participar en converses d’homes quan parlaven de dones. Ja us podeu imaginar per on anaven els tirs. També la meva mare ens comentava a mi i als meus germans com s’ho feia per anar a l’escola, des del poble de Prades, municipi que pertany a la Molsosa (el Solsonès) fins a Fonollosa, una hora de camí per anar i una hora per a tornar, sempre a peu, fes calor o fes fred, amb ganes i sense ganes. En aquell temps, anar a l’escola era vocacional. A les acaballes de la Guerra Civil, un dels meus padrins fou empresonat i va estar més d’un any a la presó, quan va tornar a casa era irrecognoscible, mentre que els altres avis, amagaven capellans en les mines de carbó que tenien en propietat, perquè no fossin afusellats pels anarquistes. Tot depenia del bàndol on estiguessis en aquell moment. Serrat a Cançó de bressol lloa a la seva mare i la terra on va néixer, tot recordant que el seu avi dormia en el fons d’un barranc, en un camí ple de pols, d’un cementiri blanc i de camps de raïm, blat i d’oliveres…, de tots els germans que varen morir a la guerra. Gràcies als avis, pares i altres, hem pogut reconstruir d’alguna manera el nostre passat, la memòria de les nostres arrels. Ara que tothom parla de l’edatisme, o sia, la discriminació que es fa de la gent gran i dels prejudicis que es formen al seu voltant, hauríem de recuperar-los com un valor per als més joves, mancats de passat, perquè no hi ha ningú que els expliqui cap història familiar. Sense passat no hi ha ni present ni futur. Els joves no tenen res per a recordar, la seva memòria està buida de les experiències vivencials dels altres. Ara tot es redueix a mirar una màquina. Reivindico el paper dels avis en l’estructura bàsica de la família.