Cançons per a uns àngels

L’altre dia vaig anar a un concert organitzat per l’Ajuntament de Marratxí dins el seu programa cultural d’hivern. L’acte va tenir lloc a l’església de Sant Marçal i els músics, excel·lents, pertanyien a l’Orquestra de Cambra de Mallorca, que interpretaren diferents composicions sota la magnífica direcció de José Luís López-Antón. La primera de les peces que varen executar duia per títol Cançons per a Emma i estava dedicada als nins i nines que tenen alguna de les anomenades «malalties rares», és a dir, trastorns o deficiències que per regla general són poc conegudes i que afecten un nombre d’individus relativament petit, la qual cosa provoca que es destinin pocs recursos a la investigació i millora de la salut dels infants que les pateixen.

La casualitat va fer que la meva parella i jo ens asseguéssim bastant a prop de n’Emma i els seus pares, que assistiren al concert en família junt amb l’autor de la peça, Borja Mariño. Els títols de les diferents parts o moviments de la partitura eren prou eloqüents: El ángel bueno, Los Ángeles colegiales i El ángel ángel. La interpretació de l’Orquestra de Cambra i de la soprano que va posar veu a la partitura varen ser molt emotives, mentre que la proximitat dels membres de la família ens va permetre viure tot plegat amb un realisme sovint colpidor, on la tendresa i l’atenció dels pares envers la nina es barrejaven amb les notes que sorgien dels instruments dels músics amb una delicadesa i sensibilitat excepcionals.

En arribar a casa vaig tenir curiositat per saber què era allò que li passava a n’Emma, el somriure i ingenuïtat de la qual em varen deixar completament captivat. Casualment, lluïa un «3» a la seva brusa o jersei a ratlles, el mateix nombre de moviments de què constava la peça composada per a ella en aquesta primera part del concert. Després de trescar una mica per Internet vaig esbrinar que l’estranya malaltia que afecta n’Emma es diu Síndrome d’Angelman, un trastorn d’etiologia genètica que causa un retard en el desenvolupament, problemes en la parla i en l’equilibri i altres alteracions com convulsions, encara que no sempre. D’altra banda, són éssers que solen somriure amb facilitat i que tenen personalitats felices, motiu pel qual fins fa no gaire aquesta malaltia era coneguda com la «Síndrome del nadó feliç», una denominació actualment en desús.

La interpretació de la peça dedicada a n’Emma va donar pas a la segona part del concert, on l’Orquestra interpretà magistralment la Simfonia núm. 6 en fa major Op. 68 Pastoral, de Ludwig van Beethoven. Altra vegada la casualitat -o no- s’alià amb l’atmosfera de l’esdeveniment, sensible i engrescadora a la vegada: el primer dels moviments de la Simfonia duia per títol «Despertar d’alegres sentiments amb l’arribada al camp», mentre que el cinquè i darrer es titulava Cant dels pastors. Acció de gràcies després de la tempesta. Per a les persones que hem viscut de prop el món de la discapacitat, ja sigui des d’una perspectiva familiar o professional, aquestes no són en absolut expressions buides de contingut. Sabem, certament, el que són i signifiquen els sentiments alegres, les pregones emocions que desprenen els infants amb un trastorn del desenvolupament; però també sabem el que comporta una tempesta, les nits d’insomni, la incomprensió de moltes persones davant el trastorn del teu fill, germà o familiar. Basculam sovint entre aquests dos pols de la seva personalitat, i és en l’equilibri, és a dir, en la calma i en la serenitat, on trobam una mica de conhort i la força necessària per a continuar endavant.

La música té aquest poder, tanmateix: el d’exorcitzar les tempestes que, com en la Pastoral de Beethoven, compareixen de la manera més impensada, com aparegué un grapat de vegades, quasi a tocar de mans, el bell somriure de n’Emma. Vaig sentir ganes d’abraçar-la, a ella i als seus pares, de dir-los que compartia i comprenia els seus sentiments, i que no deixassin mai de tenir cura de les ales que adornen el seu àngel.