Opinión | Tribuna

El negacionisme incomprensible dels partits d’ultradreta

El passat 29 de juny serà recordat com una data infausta en el còmput de les víctimes de la violència masclista. Sis persones, quatre dones i dos nins, foren assassinades per les seves parelles i/o pares en un interval de 24 hores a les províncies de Conca, Granada i Màlaga, la qual cosa eleva a 19 les dones víctimes d’aquesta violència en 2024 i a 1.263 d’ençà que començaren a comptabilitzar-se com a tals a partir de 2003. No menys preocupant és el nombre d’infants assassinats pels seus pares com a conseqüència de la denominada violència vicària, 9 en el que duim d’any, una xifra que ja iguala l’execrable rècord assolit el 2015.

Més enllà de les anàlisis de rigor sobre el fenomen de la violència masclista i les seves causes, el fet, objectiu i irrefutable, és que les víctimes d’aquesta xacra social continuen sent majoritàriament dones. L’altra dada, també irrefutable, és que els assassins són en una immensa majoria homes; però no es tracta de delinqüents comuns o de malfactors a sou, la qual cosa seria objecte d’un altre tipus d’anàlisi, sinó de persones -homes, insistim-hi- que mantenien un estret lligam afectiu i/o emocional amb les víctimes. El «pecat» de les víctimes, per a aquests malfactors, és en definitiva el fet de ser dones i de no plegar-se al seu desig de domini contra natura, en un temps en què tant la Constitució com les lleis desplegades en la matèria consagren la igualtat de drets entre homes i dones com un dels pilars de la democràcia i la convivència ciutadanes.

Si a això hi afegim el negacionisme dels partits d’ultradreta, el panorama no és precisament per tirar coets. Ni tan sols l’argument esgrimit per aquests partits que la igualtat i el seu desplegament jurídic i legislatiu no han estat més que un pretext per crear «xiringuitos» i col·locar gent a càrrec de l’erari públic no justifica l’horror de l’evidència, que any rere any supera tots els límits suportables. No reconèixer aquest fet, el de l’existència objectiva d’una violència que s’exerceix sobre les dones pel simple fet de ser-ho, constitueix sens dubte una greu irresponsabilitat política -i social, sobretot- que en res ajuda a la solució del problema, més aviat al contrari.

Resulta igualment preocupant l’actitud d’aquests partits amb relació a l’exercici de drets reconeguts constitucionalment, com ara la llibertat d’expressió. El darrer dels casos -i me tem que no serà l’únic- ha estat la cancel·lació d’una activitat de contacontes a Pòrtol, tot coincidint amb els actes de l’Orgull gai promoguts des del moviment LGTBI. Qualificar de «Actividad inadecuada» un contacontes la finalitat del qual, si més no aparentment, era explicar als nins la diversitat de gènere des d’una perspectiva emocional recorda massa la censura. Es podrà estar més o manco d’acord amb la celebració d’aquest acte -que a més a més, d’acord amb el cartell inicial, comptava amb el suport institucional del l’Ajuntament de Marratxí, governat pel pacte PP/Vox-, però del que no hi ha dubte és que la seva prohibició no té cabuda en un context de llibertats consagrat, insistim-hi, per la pròpia Constitució espanyola. Tampoc ajuden gests com el del president del Parlament balear, Sr. Gabriel Le Senne, qui en un rampell incomprensible en un càrrec de la seva entitat esqueixà la fotografia d’Aurora Picornell, tot un símbol de la repressió franquista durant la Guerra Civil. Un fet deplorable, es miri com es miri, que mereix la condemna unànime de tot l’espectre polític i social més enllà de posicionaments ideològics i/o partidistes.

Els pactes de govern obliguen a equilibris que no sempre són ben entesos per la ciutadania. En tot cas resulta difícil d’entendre que aquests pactes posin en perill drets i llibertats guanyats a força de consens i diàleg entre els distints actors polítics i socials. I més quan estan en joc la pròpia convivència, el respecte per la pluralitat i la salvaguarda del més elemental dels drets, el dret a la vida. Reconstruir aquest model és ara mateix una urgència i una prioritat, i cal que entre tots ens afanyem per aconseguir-ho.