A voltes amb l’educació

«Per què continues sermonejant si saps que no pots canviar els altres?», li varen preguntar a un rabí. «Per a no canviar jo», fou la seva resposta. És una dita rabínica —de les que havia popularitzat Martin Buber—, que m’he permès fer-ne hermenèutica, subratllant la tossuderia dels qui creuen en les possibilitats d’una veritat no manipulada. Hi ha moments en la història que escrius una cosa amb la mà dreta i una altra totalment diferent amb la mà esquerra, per això ens cal mirar lluny envers enrere per a poder veure lluny cap endavant. Tot i això, mai aconseguirem una perspectiva adequada si ens deixem portar per interessos irrisòriament partidistes. Em refereixo a l’educació dels nostres joves, a la saturació de reformes educatives sense el temps suficient per a desplegar-les convenientment, algunes de les quals només han fet que empitjorar l’ensenyament, fent créixer el malestar de tots plegats; a les iniciatives epistemològiques de tutti quanti; a la poca insistència en l’esforç personal per a arribar a uns objectius; a l’afany del lobby dels metacognitius; el foc d’encenalls dels experiments pedagògics; a la forta embranzida de la tecnologia i l’intrusisme de les empreses en els àmbits acadèmics (l’aula no és una empresa) i tantes altres qüestions, amb les que podríem dedicar-li hores. Tothom parla d’un gir educatiu necessari, on cal aprofitar els reptes i ensems les oportunitats que poden haver-hi. Vol ser una visió molt holística de la realitat. Tanmateix, ni la via competencial, ni la dels criteris, ni la tradicional o les situacions d’aprenentatge de l’actual pedagogia, ni projectes ni àmbits, no han arreglat el problema de l’atenció de l’alumnat que resta segrestat per les xarxes socials i llur immediatesa. Tanta innovació sense temps d’assimilar-la correctament, fa que perdem l’horitzó de l’ensenyament. No cal dir que les reformes educatives ens han aportat un material meravellós, fins i tot, ens han convençut teòricament; però, quan s’ha volgut aterrar, és a dir, portar-lo a la pràctica, es transforma en fracàs o com vulgarment es diu, paper mullat. Hem fet fora la memòria, l’esforç, escriure a mà, els coneixements, l’autoritat del docent, la repetició dels conceptes —ja que això és avorrit, segons diuen—, l’exposició oral, els arguments, etc., tot i saber que no existeix ni una sola dada científica que mantingui el tòpic que el nostre coneixement no tingui res a veure amb la memòria, ara que aquesta està en ‘hores baixes’. De vegades, sembla que hom oblida que dins d’una aula hi ha infants desorganitzats, impulsius, amb dificultats de concentració, excessivament emotius, que rebutgen treballar, hiperactius, amb dificultats d’aprenentatge de graus diferents que necessiten el seu temps, que no accepten l’autoritat d’una altra persona, que no volen sotmetre’s a les normes de l’escola, amb moltes disfuncionalitats socials i ambientals. I sembla que això va en augment, malauradament. Quelcom falla i no acabem de saber què és el que cal fer, o tal vegada sí. Alguns han manifestat, des d’una anàlisi més profunda, que un centre escolar funciona millor si hi ha normes, regles de conducta estrictes i si això es coneix i es té present tothora, aleshores l’ambient de treball també millora; en canvi, en instituts on hi ha una actitud més aviat permissiva o laxa, esdevé més complicat la gestió de l’ordre i de l’autoritat del docent. Fins i tot he llegit en qualque banda que el filòsof Adorno amb la seva agudesa característica havia afirmat que el pati de l’escola és un espai on es cultiva tota classe de desigualtats, on els adolescents banalitzen el feixisme i enalteixen els dictadors, saluden amb la mà dreta oberta i estirada i canten l’himne de la Falange Cara al sol, talment com si no passes res, se senten crits racistes i pinten esvàstiques en el mobiliari i en les parets de centre i desenvolupen una mentalitat extremista, fins i tot agressiva. I mira que no han viscut cap època repressiva ni dictatorial. Cal educar a través del coneixement sobre el significat d’aquests actes que tant trivialitzen.

D’altra banda, fa pocs mesos que s’han fet públics els resultats de les proves PISA. Alguns docents han dit que són la millor prova de què les noves pedagogies són un complet fracàs. Ja no és suficient dir que la culpa de tot això és per la covid, passava abans que vingués i dissortadament continuarà després. En fi, mentre que nosaltres anem cap a aquesta desfeta, altres països ja estan de tornada, fet un canvi significatiu. Alguns professionals de l’educació estan convençuts que només al marge del sistema, però no en contra ni a costa d’ell, es podrà anar pensant en una institució alternativa que doni el primer pas per a revertir aquest desastre que ens ve al damunt i que, en certa manera, ja sofrim. Per exemple, el dèficit cada vegada més profund respecte a la comprensió lectora de l’alumnat. En una optativa on hi havia disset alumnes del final de l’etapa de l’ESO, tan sols una persona va saber contestar correctament a les preguntes d’un text de mitja pàgina. La resta es queixava que era un text massa llarg i no entenien res. No entenen el que llegeixen. Tampoc entenen els enunciats dels problemes matemàtics i així via. Òbviament, si no entenen l’enunciat, serà difícil resoldre el dilema.