Gaudeamus igitur

Tots sabem que el temps és un element més que forma part de la nostra humanitat: neix i viu amb nosaltres sense gairebé adonar-nos, una presència amb prou feines apreciable que raja assossegadament i que assenyala els nostres dies i les nostres rutines, pes i saviesa a un món que és ple de significats quan no ens consumim d’impaciència. És amb el temps que el més poc dotat comprèn el temps, diu un refrany antic, perquè excava en ell el seu llit i el modela talment com el torrent forma el cingle. En el cor de la nostra existència batega la pols del temps; és quelcom semblant a un do, un amic que sempre estarà allà, a les bones i a les males. A vegades el temps corre de pressa, fuig de les nostres mans quan el que volem és aprehendre’l, mentre que d’altres, un instant dura una eternitat. Ara bé, també pot convertir-se en un enemic des del moment que ens obsessionem en demesia fins al punt que en comptes de dominar-lo, és ell que ens controla i n’esdevenim esclaus, sense voler-lo. Potser, la nostra història no és una guerra contra el temps, sinó més aviat contra la manera que tenim percebre’l. Ningú pot augmentar l’estatura del seu cos ni tan sols un pam si no és creixent amb el temps. El temps ens parla també de records, els que hem anat acumulant amb el pas dels anys, que es converteixen en memòria vívida. Tragina la nostra història i la de tots, forma part de nosaltres mateixos i en certa manera ens transforma. Això és el que fan les festes, recorren la nostra pròpia història, la dels nostres pobles mitjançant successos, esdeveniments, circumstàncies puntuals o no tant, que s’han anat formant al llarg dels anys. La festa és un temps especial, una aturada en els nostres quefers habituals, que ressalta la dimensió joiosa de la vida. Entre el Gaudeamus igitur iuvenes dum sumus, és a dir ‘Alegrem-nos, doncs, mentre som joves’ i el Carpe diem, ‘Frueix el moment’, totes dues frases sota el cànon del nunc (ara) i del semper (sempre), ens mostra la cultura d’uns dies assenyalats, com és la festa i les celebracions, una dimensió típica de la civilització, amb missatges mítico-màgics i mítico-religiosos que recorren les velles tradicions del nostre calendari lunisolar. Els dies festus és per natura una diada que torna, que es renova, un record del passat en funció d’una nova creació, que ens empeny cap al futur. Per exemple, els jueus celebraran entre el 23 i 24 de març, la festivitat de Purim o Festa de les Sorts, que commemora l’alliberament del poble jueu, que es va salvar de l’extermini que els havia condemnat Aman, descrit en el llibre d’Ester. Festa, doncs, alegre i divertida. Es considera el carnaval jueu, on es representen obres de teatre, paròdies, concursos de bellesa, infants que es disfressen i van per les cases i els ofereixen llaminadures, també es reciten càntics. És costum preparar un dolç molt típic anomenat «orelles d’Aman» en record de l’enemic i com a curiositat extravagant els ultraortodoxos o els diversos grups d’haredim beuen tant d’alcohol que cauen fulminats a terra. Qualsevol de les nostres festes, a més del gaudeamus igitur, és a dir, el de passar-s’ho bé, el que fa és reproduir cada any els mateixos rituals i cerimònies rere el simbolisme de la regeneració periòdica. La seva finalitat és recordar un esdeveniment passat, representant-lo novament.

Fa poc que acabem de celebrar el Carnestoltes, una celebracio d’origen pagà i amb influències cristianes i que pertany al calendari lunar. És una festa mòbil —com la Pasqua jueva i la cristiana— que se celebra set setmanes despres de la primera lluna plena, passat el solstici d’hivern. És rica en matisos, gastronomia, disfresses-comparses, màscares, acompanyada per una certa permissivitat i desgavell. El rostre resta amagat rere una màscara, d’aquesta forma es poden permetre certes transgressions sense ser identificats amb nom i llinatges. De fet, la màscara la portem durant tot l’any, car no és fàcil mostrar el nostre veritable rostre. Sovint, tan sols, mostrem la façana. El punt final d’aquest esbargiment és l’enterrament de la sardina, una mena d’eufemisme sexual, perquè el temps que ve a continuació és temps d’austeritat, de privacions, que dona peu a un nou començament, la Quaresma que s’inicia amb el Dimecres de Cendra. En moltes escoles i també en cases, la Jaia Corema ocupa un lloc preferent, amb el seu bacallà entre les mans i les set cames que s’han d’anar llevant a mesura que passen les setmanes fins a l’última. Cada temps marca el seu ritme, de la mateixa manera que cada mes té les seves particularitats. Respecte a això, el mes de febrer és un temps que convida a sortir al camp per a contemplar el desvetllament de la naturalesa. Es fan presents les violetes, els camps es vesteixen d’un mantell de color groc, les mimoses esplendoroses, els ametllers ja estan gairebé tots florits, les esparregueres es fan visible amb llurs brots verds. També és temps d’entrecavar els blats, esponjar la terra i preparar les cledes. Quan era petit, el Dijous Gras, era un dia importat, encarnava la nostra primera sortida al camp i allà fèiem un opípar berenar amb els aliments típics del dia, perquè la setmana següent, començava la Quaresma. El temps imprimeix el pas dels dies.