Jordi Orellana MasSobre l’origen de la vida

Jordi Orellana Mas (Puigcerdà, la Cerdanya, 1950), metge de professió, ens posa davant l’evidència de l’origen causal de la vida humana. És a dir, nega que la vida de l’home sigui producte de l’atzar i, per tant, trenca —ens trenca!— els esquemes. Lluny de fonamentar les seves troballes en concepcions metafísiques o religioses, sosté —i demostra!—, gràcies a un amplíssim coneixement de la fisiologia, que l’apassiona, i també de les matemàtiques, que l’ésser humà és producte de la creació (uf!). En el seu món, cal insistir-hi, només hi cap la ciència per arribar al moment inicial de la vida. Només la ciència. Òbviament, no ha estat l’únic ni serà el darrer científic que tracta de desmuntar les concepcions anquilosades, tanmateix acrítiques, de la inèrcia materialista dominant, però una de les singularitats de Jordi Orellana és que el tenim aquí, just a tocar. Una altra singularitat, i gens menor, és que està a frec de publicar un llibre —encara sense títol definit— que, per poc que se sàpiga difondre, per poc que el lector potencial i el món científic s’hi vulguin apropar sense rigideses, impactarà de ple en el nucli del saber.

[Creació, d’acord, però per qui, quan i com? Anem a pams. Ja hi arribarem]. Jordi Orellana Mas es va llicenciar en medicina a la Universitat de Barcelona (Hospital Clínic) i, ben aviat, va excel·lir, amb les màximes qualificacions, en l’assignatura de fisiologia (de 1r i 2n de carrera), la mateixa assignatura, per cert, que, per la seva duresa, entrebancà més d’una vocació professional. Dels seus temps d’universitat recorda molt especialment el professor de fisiologia Cristóbal Mezquita Pla, per la claredat sistemàtica de les seves exposicions i perquè li refermà, amb els seus amples coneixements, la inclinació, que venia de la infantesa, per estudiar sense desmai les funcions dels éssers vius i els sistemes que les regulen i regeixen. Estudià medicina, diu, per una raó essencial: per entendre i poder explicar la vida (i també, de passada, la mort).

Una vegada que va finalitzar la formació acadèmica, arribà a Palma destinat per acomplir el servei militar, i aquí tragué arrels (que encara creixen). A l’hospital Son Dureta cursà dues especialitats alhora, de cures intensives i cardiologia. Defensor de la independència professional, d’un bon grapat d’anys cap aquí manté una consulta privada com a cardiòleg per a satisfacció dels seus malalts, que el tenen com un metge savi, amant de les relacions humanes amb els pacients, que valoren, ensems, els seus coneixements sobre medicina general (un bon especialista ha de ser un bon generalista, afirma). De manera que se sent, diu, un humanista del segle XXI, justament per això, perquè pretén abraçar diverses branques del saber i fer-ho amb criteri, amb basaments sòlids. D’aquí ve que hagi dedicat temps i esforços ímprobes a investigar el sentit i l’origen de la vida, fonamentada, la investigació, es reitera, en els seus profunds coneixements científics, de fisiologia, però també de matemàtiques i de filosofia clàssica grega (en la qual tot el pensament actual, sosté, ja hi era).

Com que Orellana creu fermament que allò veritablement útil és el pensament i la reflexió, escolta els filòsofs grecs. Però els grecs no sabien explicar, matisa, ni el moviment, ni el buit, i per això es varen inventar el mecanicisme (Demòcrit), filosofia que sostenia que tot el que hi ha al món és la combinació mecànica i accidental dels seus elements, sense cap finalitat. [Darwin, al cap i a la fi, no és més que el mecanicisme aplicat a l’evolucionisme, un bon observador que ho ignorava tot de la fisiologia]. El mecanicisme nasqué, emperò, com a reacció a Anaxàgores, que havia defensat l’existència del Gnos, una entitat espiritual immaterial que ho regulava tot. D’aquí, d’aquesta contraposició, neix la gran pregunta, la pregunta essencial: la vida humana, té un origen accidental o no accidental? Vegem-ho.

El naixement de la vida humana de forma accidental no és possible per la seva indescriptible complexitat. És aquesta extrema complexitat —que es pot enunciar i s’enuncia matemàticament— allò que demostra que la vida no té un origen accidental, que els humans som la materialització d’un programa impossible de comprendre, perquè la raó humana, la capacitat humana de pensament, té els seus límits. Com, remarca Orellana, va assenyalar el matemàtic i filòsof Kurt Gödel (Txèquia, 1906 - EUA, 1978), no existeix cap sistema axiomàtic i formal que sigui complet, perquè hi ha teoremes que són verdaders i no es poden demostrar. A la vida de l’home passa igual: hi ha coses que ignorarem sempre.

Però aquesta no accidentalitat, aquesta complexitat intrínseca, es pot quantificar. En efecte, perquè hi hagi vida, ha d’aparèixer una estructura tridimensional formada per proteïnes; una proteïna que estigués constituïda, només, per cent aminoàcids tindria 100 elevat a 143 estructures tridimensionals distintes, una xifra absolutament descomunal, que desborda tot allò d’imaginable [magnitud immensament superior al nombre de segons d’existència de l’univers]. Encara més, només una d’aquestes proteïnes fa la funció adequada i l’ha de trobar, la funció, per tal que sigui viable, en mil mil·lèsimes de segon. Ergo, ja es veu que la vida no pot ser accidental: és materialment impossible que ho sigui. En conseqüència, la resposta a la pregunta essencial —ho recordem, la vida humana, té un origen accidental o no accidental?— és, sens dubte, la no accidentalitat. La vida humana no té, així doncs, un origen accidental, de pur atzar, mecànic.

A hores d’ara, la ciència ha demostrat la no accidentalitat de la vida humana. I el correlat de la no accidentalitat és la causació: hem estat creats. Per què hem estat creats?, amb quina finalitat? No ho sabem. Per qui? Tampoc no ho sabem. Però és evident que la creació és obra d’una intel·ligència programadora infinita, és obra d’una intel·ligència que ens desborda i que no podem comprendre, ni per aproximació, en tota la seva magnitud. Fa set anys que Jordi Orellana escriu un llibre, ara conclòs, en què recull tota una vida d’estudi, tota una vida de fer-se preguntes, de revisar fins al darrer racó la fisiologia cel·lular, que ha posat en relació íntima, tan íntima que s’han estimat fins al paroxisme, amb la lògica matemàtica.

N’hi ha que han tingut la fortuna de llegir el pròleg del llibre, sintètic, precís, revelador d’un contingut tan apassionant com trencador. Del llibre, quan el tinguem a l’abast, aprendrem que primer es va pensar la vida i, després, l’estructura tridimensional de la vida, amb uns esquemes molt propers a la física quàntica. També aprendrem que la mort no és un concepte, és un no concepte, senzillament perquè la mort no existeix. Existeix la vida i l’absència de vida.

PS: El programador, en efecte, volgué que la vida humana perdurés. ¿Podem dedicar un segon del nostre temps a pensar que un espermatozou i un òvul femení, tots dos organismes cel·lulars microscòpics, contenen la informació precisa per constituir teixits tan enormement complexos com el cor, el cervell o el fetge? Podem copsar què significa que al final de noranta anys de vida el cor, que és un múscul, hagi bategat 3.500 milions de vegades?