Dissidència

Fa a penes un mes que s’ha celebrat el centenari del naixement de Jorge Semprún —l’home dels mil noms—, el 10 de desembre de 1923, i arran d’aquesta efemèride ha sortit el llibre Destino y memoria. Cien años de Jorge Semprún, una edició molt ben curada per Mayka Lahoz amb excel·lents col·laboracions, editada per Tusquets. En ell, es ressegueix tot el seu currículum, la d’un home ric en multituds de detalls i curiositats, d’entre altres, subratllo l’expulsió del partit comunista espanyol, potser perquè volia destacar per damunt dels altres, si tenim en compte que el comunisme accentuava la col·lectivitat en detriment de la individualitat. Semprún va per lliure, deia en Santiago Carrillo, és clar, això resultava perillós i no s’adeia a les claus de la ideologia adés esmentada. El fet és que a en Semprún no el podem encasellar dins de l’obediència d’un partit, és un esperit lliure, però això sí, és absolutament d’esquerres; amb tot, envesteix contra totes les formes d’ideologització del pensament i de tots els valors contemplats com a definitius que al capdavall coarten la llibertat de la persona. Tan sols discrepa i fa ús del pensament crític com a eina per avançar i cercar la veritat, una qualitat que es troba a faltar actualment. La dissidència pot tenir moltes accepcions, però s’entén com l’inconformisme amb l’statu quo, la d’un cul inquiet que difereix de tot, sense dogmatismes, capaç de gaudir de la llibertat de pensament en comptes de deixar-se portar per una subordinació cega i incondicional a un catecisme de partit. Viu i mor davant d’un mirall, tot usant la coneguda expressió de Baudelaire. Què és un dissident?, sinó un ésser capaç de dir, no; un no contra la mentida i l’opressió. Semprún entén l’ésser humà com un subjecte que pensa, que s’atreveix a qüestionar críticament les regles establertes, els conceptes i les veritats que conformen la seva identitat malgrat les contingències de la vida. A més de gran novel·lista d’èxit —vessant autobiogràfic—, caldria destacar el seu compromís polític que havia experimentat ja des de la més tendra infància, arrelat en el republicanisme, el sentit del deure i la democràcia. Exiliat a causa de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, la família s’instal·la en terres franceses. A París, estudia filosofia a la Sorbona i més endavant ingressa en el Partit Comunista d’Espanya (PCE) en la clandestinitat i es fa partisà de la Resistència contra la França ocupada pels nazis. En el 1943 fou pres i torturat per la Gestapo i més endavant deportat en el camp de concentració de Buchenwald, infern que va durar més d’un any, on qualsevol persona perd el nom i esdevé un número, el de Semprún fou el pres 44.909. Precisament, tota la seva producció literària, assagista i fins i tot cinematogràfica parteix de l’experiència vital en el camp de concentració que tant el va marcar. D’aquí la novel·la El llarg viatge, la primera, que, per cert, va guanyar el Premi Formentor de 1963, després vindran altres, on es narra l’angoixa, el no-res d’una existència totalment deshumanitzadora, capaç d’anul·lar el més petit sentiment d’humanitat que hom pugui tenir per a convertir-te en un sense-nom, un número, un animal, talment com deia Primo Levi. Més endavant, en el 1988, Semprún va acceptar la invitació de Felipe González d’unir-se al Govern socialista com a ministre de Cultura, càrrec que va desenvolupar fins al 1991. Ell sempre s’havia declarat un acèrrim seguidor del socialisme de Felipe González. La seva sortida del Ministeri de Cultura fou causada pel seu posicionament davant l’«assumpte» de Juan Guerra —germà del vicepresident Alfonso Guerra—, acusat de tràfic d’influències i enriquiment personal.

Mayka Lahoz subratlla que vivència i escriptura són com dos acords íntims en una partitura on Semprún treu la seva força inspiradora. Al bell mig de la seva reflexió, sempre hi ha l’ésser humà, el subjecte històric, concret i singular, que s’enfronta contínuament a la severitat del món, amb les seves injustícies i el sofriment que provoca. Per tant, totes les decisions fetes tenen les seves conseqüències per a bé o per a mal, atès que la vida és compromís, decisió, acció, empenta i valor. D’altra banda, si coneixement és experiència, i transformació és acció, ambdós encarnen el nucli del pensament filosòfic i polític de Semprún. Probablement, amb motiu de la seva experiència a Buchenwald, insisteix en el caràcter tràgic de l’existència que contrasta una vegada i una altra amb una terrible nuesa metafísica. Si en la vida no hi ha dignitat, ni llibertat o independència, emancipació i així via, aleshores significa que hi manca un valor fonamental. Per a Semprún fou una decepció la deriva que prenia el comunisme amb Stalin i altres, especialment quan s’assabenta de l’existència dels gulags i de les purgues polítiques. La utopia, la revolució marxista esdevé una quimera en mans humanes. En el fons, cal examinar críticament els fanatismes ideològics, doctrines que esdevenen fonamentalistes on s’insereixen el terrorisme, la violència i l’aniquilació de l’altre. Interessant, doncs, el llibre que ens redescobreix la figura de Jorge Semprún i una part de la història espanyola i europea.