María (conte nadalenc)

Dijous, 27 de desembre. Em dirigesc pel carrer del Socors de Palma cap als estudis d’Ona Mediterrània, on m’han convidat a parlar una mica d’un recent viatge a l’Índia. De camí, faig una petita aturada a l’església del Socors, on alguns fidels surten pel portal major després d’oir la missa de les 8 h. Encuriosit, entr al temple, ara gairebé buit i on es pot escoltar cant gregorià de fons musical. Tot plegat em proporciona una agradable sensació de pau; observ amb deteniment les distintes capelles, la majoria encara fosques en aquesta hora, i la meva vista es deté en la imatge de Nostra Senyora de l’Esperança que es troba encastada en una petita cavitat just a l’entrada de l’església, així com hi entres a mà dreta. És una talla preciosa que convida a la contemplació i a la meditació a l’ensems, que practic de manera discreta i una mica abstret de tot allò que m’envolta.

Mir el rellotge i veig que encara dispòs d’una mica de temps per arribar a l’emissora, el suficient per aturar-me a fer un cafè al Pes de sa Palla, un dels establiments gestionats per Amadip-Esment i que col·labora d’aquesta manera a la integració laboral de persones que tenen algun tipus de disfunció mental. Deman un cafè amb llet i una coca de patata; me’l duen com a mi m’agrada, curt de cafè i amb la llet ben calenta, quasi bofegant. Entre glop i glop i alguna ullada al WhatsApp, tranquil en aquesta hora del matí, observ que arriba una al·lota que es posa el davantal mentre s’adreça a l’encarregat del local. Reconec la seva fesomia, aquesta bondat congènita inherent a les persones amb Síndrome de Down. Visiblement alterada, li demana disculpes per haver arribat un poc tard... Ell li contesta que no pateixi, que són moltes més les vegades que ha arribat d’hora i que per tant no s’ha de disculpar de res. Observ com se li relaxen les faccions, com somriu. Tot seguit les nostres mirades es creuen i la salud tímidament: «Hola María, ¿cómo estás?» Ella roman sorpresa i em contesta amb un altre tímid «Perdona, pero ahora no te reconozco» que em resulta del tot entendridor. Tract de recordar-li que som un poc parents i sembla reaccionar; ella somriu de nou i li dic que no es preocupi, que en tot cas m’he alegrat molt de veure-la.

Per un instant fantasieig amb la idea que una altra María, la que durant aquests dies és representada a molts de betlems arreu de Mallorca, tingués també la Síndrome de Down. És una associació absurda, motivada segurament per la puresa i la transparència que desprenen les persones que tenen aquesta afecció trisòmica, i que tract de traslladar a l’escenari del Portal per antonomàsia. Imagín també que l’infant Jesús és la màxima expressió d’aquest anhel de bonhomia, una metàfora de l’amor incondicional que traspuen aquests éssers tan summament especials. I és aleshores que ho decidesc: m’agradaria ser un dels Mags que, segons les Escriptures, arribaren fins a la cova per adorar el nin guiats per l’estrella de la compassió i la solidaritat, i agenollar-me humilment davant la grandesa d’aquest esdeveniment.

Torn a la María real, la que treballa al Pes de sa Palla a canvi d’una segurament modesta però gratificant remuneració. Segueix plantada davant meu, amb el seu inconfusible somriure i una educació m’atreviria a dir modèlica, de les que trobes a faltar com més va més en el món real. Em sent més Rei que mai i, amb el poder que m’atorga l’altruisme actiu, li dic que vagi per feina, que jo m’he aturat només un momentet per adorar-la i que he de prosseguir el meu camí a la recerca de la bellesa i el coneixement essencials. Però així com m’acost a l’emissora m’adon que ella i tot el que representa forma part també d’aquesta bellesa i coneixement essencials, traduïda ara en una alegria que ja havia començat a intuir en la imatge de Nostra Senyora de l’Esperança de l’església del Socors. Em resulta estrany, tot plegat, gairebé màgic, però aquest petit trànsit i la idea que d’aquí a poc he de parlar per la ràdio em connecta feliçment a la Sintonia del Món.