Gomila

Al gran JC Llop sempre l’he idealitzat veient-lo com un poeta que ocupa, dandi, el seu lloc en el fresc del Parnàs de Rafael Sanzio que es pot contemplar en els museus vaticans. On millor? A mi em queda l’orgull sense mèrit de poder signar el meu nom com Rafael i no Rafel. La notícia de la presentació d’un llibre seu sobre la plaça Gomila de l’any 70 escrit per encàrrec d’un constructor que opera molt bé a la zona m’ha sorprès. Pas del cel a la terra i constat que l’any 1970 el poeta només en complia 14. No he llegit el llibre, record cosa de la ciutat submergida i sobretot, les seves declaracions a la premsa, totes d’una increïble volada. Que si la plaça li serví per formar-se com a persona, que era com el centre del món, un lloc de reunió de personatges i locals mítics, el cor de la contracultura musical i, aquesta sí que és bona, que Gomila era zona lliure de franquisme!

Jo sí que hi era a Gomila en els anys setanta, client assidu i veïnat a tir de pedra de la plaça. La millor decisió de la meva vida. No han errat els constructors en triar Llop per fer el llibre de Gomila. Un excel·lent escriptor és una garantia de poder confegir una obra que s’endinsi en un lloc i època des d’angles diversos, personals, sociològics i, fins i tot, d’humor polític. Molt bé, però quan l’autor diu que la plaça era lloc de locals mítics i posa els exemples del Bar Chotis i la Polilla, algú, com jo mateix, es podria preguntar: on queden el Joe’s, El Patio o el Mónaco? Si a la plaça li treus la sala de festes més esplèndida del Mediterrani, Gomila no hagués existit. És cert que es podia veure a la plaça algun famós però no ho és menys que alguns érem habituals de la discoteca veïnada Socaire on podíem confraternitzar amb les vedets de l’espectacle.

A la fi, amb els diaris sota el braç, amb cara de pocs amics, trepitja l’escenari el Maestro, nom de guerre d’Andreu Ferret, qui, sortint-se de la seva àrea en el DM, escriví un deliciós article a finals dels setanta celebrant els vint i cinc anys de José Ríos en el Joe’s Bar. Un tresor. El declarà barman major del regne, li comprà la seva idea que el client ha de ser educat i orientat perquè mai no té la raó, lloà Sa Majestat el dry martini, aplaudí una barra supèrbia, comparà la terrassa amb un privilegiat mirador i no oblidà els habituals senyalant-los amb el seu nom o malnom: Cortadillo, Coll, J. Feliu, Felipe, Garrita, Cigalo, J.J. i Socio. Moment de cloure. M’agradà la menció que fa Llop de la llum de la plaça com la més bella de Palma. Un problema pels amics de la nit que sobretot hi anàvem alguns migdies per la presa de la medicina més eficaç contra la ressaca: un bull shot (vodka, brou de carn, salsa anglesa, tabasco, suc de llimona, servit en vas old fashion amb cubs de gel) a càrrec de Don Pep en el Joe’s. Ell, home de recursos, el preparava amb el beef broth de Campbell’s. Sempre a punt.

Suscríbete para seguir leyendo