Bon Nadal, Gabriel!

Encara ara, quan s’acosten Nadal i les festes de Cap d’Any, m’arriben algunes felicitacions nadalenques en paper, normalment postals on la persona que les remet expressa un sincer desig de pau, salut i benestar per a l’any que som a punt d’encetar. M’agraden molt, aquestes felicitacions, que amb les noves tecnologies de la comunicació han caigut pràcticament en desús. Jo mateix m’esforç a enviar-ne un parell, i vull pensar que la persona que les rep experimenta la mateixa sensació d’alegria i gratitud que jo sent en rebre’n alguna, que és molta i intensa.

Si n’hagués de triar una entre totes les que he rebut enguany escolliria sens dubte la del meu amic Gabriel M. Pérez Fuster, pare d’una preciosa nina amb autisme anomenada Àgatha. No és exactament una felicitació o un Christmas a l’ús; és una carta on expressa l’amor il·limitat que sent per la seva filla, d’una banda, i l’angoixa que li produeix el fet d’haver d’acceptar que, tard o d’hora, haurà d’ingressar en una residència perquè «el pas del temps m’ha fet més major» i ni ell ni la mare de la nina es veuen amb forces -ni amb recursos, tot sigui dit- per seguir convivint amb ella a l’habitatge familiar, com han vengut fent fins ara. Tanmateix li diu, amb tota la tendresa i la suavitat del món, que a la residència s’hi trobarà com a casa: «allà estaràs ben acompanyada, segur, ben tractada segur..., però ja no a casa, amb nosaltres».

En Gabriel i na Dolo, la seva mare, saben que enyoraran moltíssim la seva filla. És una decisió difícil i amb tota seguretat meditada, no en tenc cap dubte. La redacció de la carta, publicada en forma d’article a la revista digital autismoenvivo, és un prodigi de sensibilitat i amor incondicional, un punyent i commovedor testimoni del que suposa haver-se de separar d’allò que més estimes en aquesta vida. Segueix dient, en Gabriel: «No pateixis, petita, vendrem a cercar-te moltes vegades, anirem a passejar plegats i podràs quedar-te alguns dies a casa, com fèiem abans». La tensió emocional es percep nítidament en cada paràgraf, en cada línia, en cada coma, en cada punt. Tot i així, en Gabriel toca de peus a terra, sap de les dificultats que trobarà en el seu dolorós itinerari: «Queden encara molts de dies, molts de tràmits, molta burocràcia. Les ajudes continuaran essent insuficients, ho sabem; seguiran rebaixant-les i, una vegada enllestits tots els tràmits per poder entrar a la residència, quedarà encara una llista d’espera de mesos, potser d’anys...».

És, sens dubte, la millor felicitació nadalenca que he rebut enguany. S’ha de ser molt valent, per escriure una carta com aquesta. Comporta grans dosis d’equilibri i intel·ligència emocional; en Gabriel té la certesa que l’esqueix serà gran, però que és el milllor que poden fer per la seva estimada Àgatha. Sempre he pensat que si algun significat té el Nadal és el de la trobada de la llum enmig de l’obscuritat, i la carta del meu amic és sens dubte una lluminosa guspira entre la tenebra i la sotsobre derivades del més pur i transparent amor.

Suscríbete para seguir leyendo