És dolent ser separatista i independentista? (1)

Quan una hipòtesi és incompleta o només se’n fa un ús parcial, és a dir, que hi manquen factors i variables relacionats, tota tesi a voler demostrar, a manera de teorema, no és vàlida ja que no sabem si es compleixen tots els supòsits possibles, que matemàticament o racional és com queda garantida una veraç demostració.

Cada vegada que hi ha eleccions polítiques o esdeveniments semblants on hi intervenen pluralismes ideològics surten temes sobre la Constitució, nació, unitat d’Espanya, nacionalisme, separatisme, democràcia, independentisme, rompre Espanya, «balcanització» d’Espanya, democràcia, amnistia, ... , que dissortadament s’utilitzen per fer demagògia, divisió social, terrorisme de carrer, arma baralladissa, ..., fins i tot per insultar-se. Ara més que mai, arran d’una investidura presidencial amb fracàs anunciat de principi i per a una nova investidura alternativa, s’està utilitzant aquesta terminologia per desprestigiar i demonitzar contraris i sobretot per fer ja campanya electoral destructiva per si de cas hi ha noves eleccions. Ho fan de manera passional, fanàtica, obsessiva i visceral amb argument lineal i unidireccional. Amb uns únics conceptes que ells elegeixen o més els agrada per voler deduir el que a priori els agradaria demostrar.

En realitat tot aquest sarau m’ha fet recordar la meva època de batxiller, quan teníem una assignatura que es deia Formación del espíritu nacional (l’aprenentatge conceptual de la política estava prohibit) o aquells campaments del Frente de Juventudes organitzats per la Falange, l’assistència als quals servia per convalidar dita assignatura a les revàlides de batxiller. Era una època que ens volien educar i convèncer per mentalització i no per comprensió cultural.

Tot aquest tema de fons és motiu d’extensa i complexa anàlisi i reflexió seriosa, no tan lleugera i banal com ho fan els que manifesten un cert odi al separatisme i independentisme. Cal fer-ne una bona didàctica. Intentaré exposar almanco alguns punts o detalls per fer veure la complexitat d’aplicació per poder demostrar, de manera racional, si Espanya és una única nació; si és només estat i no nació; si és un conjunt de nacions; si les nacions que hi ha per naturalesa haurien de ser també estat; o si la Constitució actualment és obsoleta i justa.

Els no separatistes parteixen d’un instrument jurídic-constitucional com a única hipòtesi, fent-ne una anàlisi (o cançoneta de memòria) d’ideologia única i sectorial i no gens tècnicament científica. Utilitzen la Constitució de 1978 com a dogma de fe, quan és simplement un instrument jurídic d’obligat compliment per imperatiu legal, però això no lleva que s’hi pugui o no estar d’acord, que es consideri injusta per a uns o si és igual de favorable per a tothom. S’ha de dir que quan es va aprovar aleshores encara dúiem la forta mentalització de dictadura de molts d’anys enrere, amb seqüeles de prohibicions dictatorials i molt baix nivell general de cultura política òbviament, quan encara hi havia certa por a identificar-se com a nacionalista i que inclús de manera temorosa començaren en definir-se com a regionalistes. Per qüestions d’evolució cultural (després de 45 anys) segur que ara seria diferent. En el preàmbul de la Constitució diu que ella neix per establir una societat democràtica i avançada. Ara és el moment més oportú per actualitzar el seu endarreriment.

Diu la Constitució que «Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic». Passa a citar regularment «la nació espanyola» com si donàs per fet que ho és, sense definir categòricament que ho és. Afirma que «es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre elles». Part d’aquestes frases són ràncies i pròpies del franquisme, de quan ens farcien el cervell de pàtria, honor, «imperio hacia Dios», «viva España» i unitat. I no és cert el compliment de solidaritat, tot el contrari, aboca una part nacional contra la societat d’altres nacionalitats. En realitat, al llarg de la història de les monarquies hispàniques(és una evolució molt llarga que ara aquí no es pot exposar completa) es comprova perfectament que Espanya, de fet, no fou mai una unitat nacional, únicament ho podríem entendre com a unitat constitucional.

No fa falta gaire reflexió que nacionalitats vol ser una disfressa de nacions, sinó no te massa sentit, i posar a un rang superior a Espanya com a nació de nacions, cosa absurda, més propi seria Estat de nacions. Per què una classificació de regions i nacionalitats? Les regions s’ha d’entendre són aquelles que no són nació i formen part, en conjunt, dels països d’àmbit castellà, per ser a la realitat la nació de Castella (que agafa el nom d’Espanya per inserir-hi les altres nacions), massa manifestacions i fets quotidians denoten un sentiment comú i solidari versus les altres nacions. La Constitució es va fer amb motlle per a ella, perquè pugui ser dominant sobre les altres de l’Estat. Per exemple la ex Iugoslàvia era el nom equivalent a Sèrbia per imposar a les altres nacions de la República, dites aleshores regions autònomes, actualment nacions amb estat.

Els ciutadans, al llarg de la història, s’han identificat més com a catalans, bascs, gallecs, ... i espanyols (s’anomenen així els dels països d’àmbit castellà). Se sentien iugoslaus tots els de l’antiga República Iugoslava? o només els de Sèrbia? Se sentien txecoslovacs els txecs i els eslovacs? Com se senten els ciutadans del Regne Unit?, amb molt d’orgull se senten escocesos, anglesos, gal·lesos, irlandesos, gibraltarencs, ... Igual passa a Bèlgica, Suïssa, etc. No oblidem que hi ha un dret institucional mundialment reconegut d’autodeterminació de tot poble que així o vulgui malgrat qualsevol bloqueig jurídic momentani d’una constitució.