Repensar per millorar la protecció del treball

Com és sabut, l’Organització Internacional del Treball (OIT) és l’agència de l’ONU encarregada de dissenyar unes normes laborals de mínims que garanteixin el treball decent. La particularitat de l’OIT en l’entramat de Nacions Unides és el seu caràcter «tripartit», és a dir, reuneix governs, empresaris i representants de treballadors de 187 estats membres. És, per dir-ho d’alguna manera, la seu internacional del diàleg i el consens social, i, per tant, gaudeix d’una indiscutible -excepte per part de l’extrema dreta- «auctoritas» moral i de guiatge envers unes relacions laborals justes. Com en tot allò que té a veure amb la governança global, la «potestas» de l’OIT són figues d’un altre paner. No obstant això, transitar per camins hostils a la justícia sociolaboral no deixa de ser una indecència i una tendència de desdemocratització de la democràcia, si més no, en els seus continguts materials i d’impuls igualitari.

Aquestes ratlles introductòries venen a tomb del fet que a les acaballes del passat mes d’agost l’OIT va emetre un comunicat que es resumia així: «La protecció laboral és la base d’una mà d’obra justa i pròspera», una nota que venia acompanyada d’un seguit d’iniciatives que posen l’accent en els drets, la seguretat i el benestar de les persones treballadores. Ara bé, en la conjuntura actual, i amb la correlació de forces realment existent (cal recordar que avui és més fàcil imaginar-se la fi del món que la fi del capitalisme), el repte de protegir el treball és ingent. En aquest sentit, el professor i investigador Rodrigo Palomo Vélez, a un article publicat a la revista digital (www.cielolaboral.com) de la Comunidad para el Estudio Laboral y Ocupacional (CIELO laboral), ho resumeix així: «La protección del trabajo ha estado en permanente crisis. Nace de una crisis, como fue la primera Revolución Industrial, y distintas crisis han acompañado y marcado su evolución. Pero las crisis actuales [demogràfica, climàtica i tecnològica] no son una más. [...] Así las cosas, la protección del trabajo llegó a una frontera entre un antes y un después. El impacto de las crisis actuales en el trabajo y las relaciones laborales es enorme, inconmensurable. Por tanto, la reformulación de la protección del trabajo debe pensarse con largo alcance, porque las cosas no volverán a ser como antes».

A parer meu, aquesta reformulació de la imprescindible protecció del treball passa, fonamentalment, per legislar la democratització de l’empresa (amb la participació real de treballadors i treballadores en la presa de decisions estratègiques); noves formes d’organització del treball (jornada laboral de 32 hores i quatre dies de feina a la setmana, garantia de debò de conciliació entre vida laboral i personal, una nova generació de drets en matèria de protecció de riscos i malalties laborals, etc.); evitació de la pobresa laboral i la bretxa salarial de gènere i la jeràrquica (salaris mínims regionals en funció del cost de vida, retribucions màximes per a els directius i directives, entre d’altres mesures); o introducció d’aspectes laborals en les regulacions administratives sectorials (com, a tall d’exemple, els llits elevables als hotels).

És aquest un plantejament utòpic? Evidentment no ho és. Allò que és una veritable utopia és pensar que el futur del treball ha de ser un futur de mala qualitat de vida per a qui ha de treballar per viure. És una barbaritat impulsar constructes socioeconòmics que, en lloc de crear valor per a la societat, només ho facin per els beneficis empresarials i per retribuir l’accionariat i, per tant, societats amb creixent descohesió social. En definitiva, una distopia de protecció total per al capital i zero proteccions per el treball, és un futur indesitjable.

En qualsevol cas –i només a tall d’exemple-, posar en dubte la continuïtat de l’obligació de la instal·lació de llits elevables als hotels, alentir el mesurament de les càrregues de treball de la totalitat dels llocs de feina de l’hostaleria, o continuar ignorant les més que presumibles pèssimes condicions de treball en el lloguer turístic, com fa el Govern de les Illes Balears, és contradictori amb el missatge de protecció laboral justa promoguda per l’OIT. Igualment ho és la legislació laboral recentment aprovada a Grècia (setmana laboral de 6 dies, 13 hores de treball diàries, 78 hores de jornada laboral setmanal, jubilació als 74 anys). Una vertadera involució reaccionària que, fins i tot, contradiu la normativa de la UE en matèria d’ordenació de la jornada de treball. Però els tambors de guerra contra la justícia laboral no només sonen per aquestes contrades mediterrànies. L’executiu de Costa Rica està impulsant una reforma laboral que farà retrocedir al país gairebé un segle, car després d’acabar amb la jornada laboral de vuit hores fa uns pocs d’anys, ara vol estendre-la a 12 hores diàries i 78 setmanals, i posar més traves encara a l’exercici del dret de vaga.

Ben segur que la nova legislació laboral grega i la costa-riquenya en preparació són els exemples que té al cap –un veritable somni humit- el president de la Confederació d’Hosteleria d’Espanya, José Luis Yzuel, que fa uns dies defensà que «els cambrers han treballat sempre mitja jornada: de 12 a 00 hores». Tant a Grècia com a Costa Rica una de les «excuses» d’aquestes involucions laborals i socials és la «necessitat» que té el sector turístic de més i més desregulació laboral. És a dir: Menys drets laborals. A les Illes Balears del tot i més turisme, ens convé estar a l’aguait!