Govern i llengua: ignorància o mala fe

Que els membres de Vox actuen amb ignorància i mala fe cap a la llengua catalana no és cap novetat: l’atac a la llengua pròpia de les Illes Balears forma part del seu ADN polític, fins al punt d’articular un discurs a partir de la ignorància, la incultura i la mala fe. La darrera mostra: registren una proposició de llei inquisitorial contra l’ús de la llengua catalana.

Però que part d’aquest discurs el reprodueixi el Partit Popular —la mateixa presidenta del govern o el conseller d’Educació— és un assumpte que cal analitzar per a determinar si es basen en la ignorància o la mala fe.

La presidenta justifica la supressió del requisit de català a la sanitat pública en el marc del bilingüisme de les Illes Balears. Aquest argument de la presidenta parteix d’un ús inapropiat del terme «bilingüisme», que jo valor com una actuació amb mala fe.

Precisament, per a garantir el bilingüisme a l’administració, cal que el personal empleat públic entengui i parli la llengua catalana —com entén i parla la llengua castellana. Una persona és bilingüe a les Illes Balears si entén i parla ambdues llengües oficials: la llengua catalana, oficial i pròpia de les Illes, i la llengua castellana, oficial a tot l’estat espanyol.

Mentrestant, el conseller d’Educació atribueix el concepte de llengua pròpia a la llengua materna dels residents de les Illes Balears, la qual cosa ens duria a la conclusió que a les Illes hi hauria centenars de llengües pròpies. Els senyor Antoni Vera va dir: «La llengua castellana també és la pròpia d’una part de la població de les Balears». Per tant, també ho serien àrab, romanès, alemany, afrikaans, aimara, albanès, alsacià, amazic, anglès, àrab, àrab clàssic, armeni, asturià, balante, bambara, bamileké, basc, bassa, bengalí, beti, bielorús, bubi, búlgar, caixmiri, calmuc, cebuano, chavacano, coreà, cors, crioll alt guineà, crioll anglès de Nicaragua... fins a més d’un centenar.

Pareix que, en parlar de llengua, tot s’hi val: no se’n parla amb un mínim de rigor, sinó amb ignorància o mala fe. Això delata la intenció vertadera dels que fan ús d’aquesta ignorància o mala fe: fer minvar, encara més, l’ús social de la llengua catalana, i afavorir l’ús monolingüe de la llengua castellana.

Ni més ni pus.