Una mirada a Sefarad

En el meu temps d’estudiant a l’estranger, vaig conèixer una persona que els seus pares i padrins eren de Sardenya, concretament de l’Alguer, una ciutat peculiar que, com sabeu, conserva el català com a llengua, malgrat que sigui de manera minoritària i que, ben segur, acabarà per a desaparèixer, com tantes altres, com l’arameu, per exemple. Allà vàrem establir una bona amistat i una especial manera de comunicar-nos, mentre jo li parlava en català, amb la idea que no oblidés la llengua d’origen dels seus padrins i veure a la pràctica si entenia tot el que deia, ella en responia amb l’italià. Fou un temps profitós i ambdós ens enriquirem tant d’una llengua com de l’altra. Més endavant, en un viatge cap a Istanbul, vaig conèixer uns sefardites que venien catifes i mentre m’obsequiaven amb un bon ‘elma chai’ de poma, férem més o menys el mateix, ells parlaven el ladí, la llengua vernacla que usaven els seus avantpassats sefardites, també anomenat judeocastellà, i jo el castellà i, a pesar de les diferències, ens entenguérem també molt bé. En els seus ulls es notava l’emoció de tornar a parlar la llengua d’origen que, després de segles d’exili, encara guardaven en la seva memòria com també llurs costums. Per cert, etimològicament ladí significa traduir paraula per paraula de l’hebreu a la llengua dels sefardites. He posat aitals exemples amb la intenció de recordar, primer, que la llengua és una eina essencial que determina la identitat d’un poble i quan desapareix, mor amb ella tota la cultura que hi ha al darrere i, segon, fer saber que, com es fa cada any, s’està celebrant la Setmana Cultural Jueva a Palma, amb actes que duren tot un mes, del 3 al 26 de setembre on hi haurà diversos esdeveniments, entre els quals, a més del començament del nou any jueu, el Roix ha-Xanà (16 i 17 de setembre) i el Yom kippur, el dia del perdó o de l’expiació, (24 i 25 de setembre) amb les seves litúrgies associades, però voldria ressaltar-ne el concert popular de música sefardita de la cantant i compositora croata Jasmine Petrovic, que en el moment que sortirà aquesta columna ja s’haurà esdevingut. Com ja sabeu, hi ha dos termes familiars per a definir les dues principals divisions de les comunitats ètniques i culturals del judaisme, asquenazites i sefardites. Mentre que els asquenazites són els jueus d’origen europeu que poblaven les zones d’Europa central i oriental, els sefardites provenien del nord d’Àfrica, és a dir, dels països del món àrab (que foren anomenats mizrahim), de l’Espanya jueva, Portugal, dels Països Baixos i de la resta de la conca Mediterrània fins a Turquia. Quant al nom sefardita, tot comença amb la identificació llegendària d’Hispània amb la Sefarad bíblica, que és molt antiga en els textos hebreus i que procedeix de l’exegesi del verset 20 del llibre d’Abdies quan diu que «els antics deportats de Jerusalem que són a Sefarad», però sense saber ben bé de quin lloc concret s’està parlant. El terme Hispània/Espanya és de procedència semítica, que significa ‘la costa o terra dels conills’ o ‘costa escarpada’. De fet, no tothom accepta aquest origen. Per exemple, l’historiador Joseph Pérez deia —tot seguint els exegetes de l’École biblique de Jérusalem—, que la Sefarad bíblica es referia més aviat a una ciutat de l’Orient Pròxim, probablement alguna de les ciutats de l’Àsia Menor —en concret, Sardes, capital de Lidia— i que no tindria res a veure amb la península Ibèrica. Amb tot, hom es pregunta quan es va començar a identificar la Sefarad bíblica amb l’Espanya jueva. S’ha dit que mai s’emprà en l’Espanya medieval i que tan sols es va començar a usar després de l’expulsió dels jueus en el 1492. Per això —segons Pérez— és més prudent reservar les paraules Sefarad i sefardita a l’època posterior a aquest fatídic any, parlant, quan ens referim a l’època anterior, de jueus que vivien tant a l’Espanya musulmana com la cristiana. Abans de l’arribada dels àrabs a la península Ibèrica, hi havia comunitats a Tarragona i Tortosa. Tenim testimonis arqueològics, com la làpida de la jove Meliosa (matsevà) en trilingüe (hebreu, grec i llatí) i un epitafi, ambdós datats en el segle VI. Amb tot, hi ha fonts documentades de la presència jueva a la península a partir del concili d’Elvira, que transcriu la tensió entre cristians i jueus, entre els anys 302 i 324. A Menorca, és coneguda la carta en forma d’encíclica del bisbe Sever de Ciutadella (418), que documenta el primer cas de conversió forçada massiva de jueus a Maó (Magona), el primer cas de crema i destrucció d’una sinagoga (Bet ha-quenéset) i el primer escrit de polèmica cristiana contra els jueus. Segons els historiadors el contingent més gran de jueus que arribaren a la península Ibèrica fou en temps de l’emperador Adrià i pel que es veu és d’aquesta època les inscripcions hebrees a Agra, Tarragona i Tortosa. Si la presència de jueus a la península fou o no causada per la destrucció del Temple i de la ciutat de Jerusalem, el fet és que emprengueren una migració cap a l’oest que els va portar als països del nord d’Àfrica i a l’extrem occidental del continent europeu, Hispània. La Inquisició espanyola va fer un treball meticulós i tenaç a la vegada que terrible respecte als jueus de la península. I així s’arriba a la data del conegut decret d’expulsió, 31 de març de 1492, de tots els territoris que pertanyen a la corona de Castella i Aragó amb l’ànim de purificar la fe cristiana i unificar el regne. Altres territoris seguiren el mateix camí. El fet és que de la nit al dia els jueus es trobaren davant l’alternativa següent: conversió (baptisme) o expulsió; i el termini fou de tres mesos. Aquí comença la diàspora sefardita. Com a data curiosa, ves per on, l’edicte d’expulsió va romandre fins a l’any 1968, any en què formalment fou derogat pel règim franquista. Els jueus sefardites encara conserven en les sinagogues els ritus i litúrgies d’aleshores, costums culinaris i el ladí com a llengua quotidiana. Pel que fa a la música sefardita cal dir que és diversa, cançons d’amor, de bressol, de casament, mentre cuinaven o feien altres menesters de la llar. També hi havia temàtiques religioses, relacionades amb les festivitats principals i amb històries bíbliques. Mercès a la tradició oral, moltes d’aquestes cançons, han estat preservades en cançoners tradicionals, com El cançoner del Comte Flores (El Romance del Conde Flores). Tots aquests cants deuen molt a poetes com Ibn Gabirol, Abraham ibn Ezra o Yehudà ha-Leví, amb influències de melodies àrabs mètriques i dels sistemes musicals otomans, anomenats modes musicals (makames). Com a record d’una tradició ancestral que esperem que es pugui conservar malgrat el temps transcorregut, recullo les paraules de dol de Yehudà ha-Leví al veure’s bandejat de la seva terra estimada, com tants d’altres jueus, i emigrar cap a Israel, però que va trobar la mort a Egipte: «No ploraré pel jardí que he plantat i regat, perquè les flors creixin... Arribaré quasi a oblidar la sinagoga on vaig aprendre la meva escriptura. Oblidaré les alegries de tots els Sàbats, els plaers de les vacances, les meravelloses pasqües, i per allò que he hagut de lliurar a altres, llego els meus elogis a aquelles persones menys afortunades que jo. La meva ànima, embriagada pel perfum de les espècies delicioses, ara s’ha de saciar amb l’essència dels cards».

Suscríbete para seguir leyendo