El mòbil ha assassinat Sthendal

Els mòbils que ho fan quasi tot han liquidat la síndrome d’Stendhal. Henry–Marie Beyle (1783-1842), que és el nom de l’escriptor francès, no podria experimentar avui el mateix que el 1817 li succeí a Florència: «Havia arribat al punt d’emoció en el qual es troben les sensacions celestials generades per les belles arts i els sentiments. Sortint de la Santa Croce, em bategava el cor, la vida s’esgotava en mi, caminava amb por a caure».

L’autor de El roig i el negre es veuria impedit en l’actualitat de concentrar-se davant una bellesa natural o artística. No importa si es tracta de Mallorca, Florència o París. L’allau turística taparia una posta de sol a la serra de Tramuntana, el delicat teixit de les façanes del baptisteri o la Gioconda del Louvre. No cal dejectar aquest tipus de turisme. Al cap i a la fi, es tracta d’una certa democratització d’aquesta activitat. Fa dos segles, només se la podien permetre els joves aristòcrates anglesos que iniciaven el Grand Tour, una mena de viatge iniciàtic que les portava fins a Roma o Pompeia. Cent anys enrere, sols els senyors i la burgesia enriquida de Mallorca viatjava a París. Moltes vegades per fer malbé amb amants, cabarets i casinos la fortuna amuntegada durant segles pels seus avantpassats. Pos per testimoni Llorenç Villalonga.

Una moda amb menys d’una dècada de vida està a punt de ficar el darrer clau al taüt d’Sthendal. Milers de persones han deixat de viatjar per gaudir de la destinació. Ja no aspiren al plaer d’una cala mallorquina. O extasiar-se amb la contemplació de la Capella Sixtina. O a commocionar-se amb la tragèdia del Gernika de Pablo Picasso. Ara, milions de turistes combreguen amb un únic objectiu: demostrar a amics, coneguts i, sobretot, desconeguts que han estat allà. Que han trepitjat el Museu d’Orsay, la Sagrada Família o la Porta de Brandenburg.

Don fe que tot el que es conta a continuació és cert, inclosos els detalls. He viatjat a París seguint les passes de l’Orfeó d’Alaró. A Orsay, una senyora oriental avança ràpidament pel meu costat amb un pal a la mà al final del qual hi ha una càmera. No atura davant cap obra. Tan sols filma obsessivament. Al mateix escenari dues dones espanyoles parlen amb veu alta. Una li conta problemes de parella i l’altra dona les solucions que creu adients. La conversa comença per a mi davant els quadres d’Henri Rousseau, conegut com el Duaner. Continua devora la Porta de l‘Infern d’August Rodin. Deix de seguir la consulta a la psicòloga improvisada a les sales dedicades al mobiliari dels anys d’apogeu de l’Art Nouveau. Elles, probablement, continuaren.

Al Museu Picasso, un home de devers cinquanta anys es planta davant cada una de les pintures del malagueny. No les admira ni mira. Tan sols enquadra amb el mòbil i treu una foto. Gràcies a això tendrà, amb una qualitat molt pitjor, les mateixes obres que es troben amb millor definició a Internet. Fotos per castigar als amics? Pot ser. Però ni una sola emoció.

Claude Monet acabà el 1926, poc abans de la seva mort, les vuit pintures de grans dimensions que coneixem com els Nenúfars, que es poden veure a l’Orangerie. A l’entrada es demana silenci perquè l’artista convidava a la reflexió, a pensar sobre la guerra que havia destrossat entre 1914 i 1918 Europa. Dues japoneses estan davant el que porta el títol d’El Matí. Una amb un mòbil. L’altra fa funcions de model, encara que deixa evidències de què no és una professional. La segona recorre uns metres davant la pintura. Ambdues contemplen el resultat a la pantalla. Repeteixen una vegada i una altra. Som varis els testimonis de què l’escena es repeteix almanco durant quaranta minuts. Ni una sola ullada a l’obra d’art. Ni una sola concessió a la reflexió que proposa l’artista.

Aquest és un tipus de turisme ascendent més que cap altre als nostres dies. El carpe diem no està de moda –ni el carpe momentum, com fa uns dies em corregia l’admirat Biel Mesquida. Ara triomfa la fotografia de l’instant. Deixen de viure al món real, però alguns creuen que paga la pena deixar empremta al digital. O, en paraules més sàvies de Mauricio Wiesenthal: «La supèrbia de la modernitat parteix d’un axioma absolutament capriciós: la idea que l’avançament del temps va acompanyat pel progrés en tots els ordres».

Suscríbete para seguir leyendo