Prohens abjura de l’Estatut
Abjurar: «renunciar solemnement de creença o principi a la que hom és adscrit per raó de naixement, identitat o tradició cultural, tal com la religió».
Després de les darreres manifestacions de la presidenta Prohens —i molt especialment del vice-president Costa— sobre la necessitat de saber català per poder treballar a l’administració autonòmica, molt ens temem que Govern ha abjurat de l’Estatut. Li pot fer vergonya. Potser li molesta. Ni José Ramón Bauzá s’havia atrevit a tant.
L’Estatut, a l’article IV, diu el següent:
«1. La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, té, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial.
2. Totes les persones tenen el dret de conèixer-la i d’usar-la, i ningú no pot ser discriminat per causa de l’idioma.
3. Les institucions de les Illes Balears han de garantir l’ús normal i oficial dels dos idiomes, han de prendre les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement i han de crear les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears.»
Remetre’s al pacte PP-Vox per justificar la mesura demostra, com a mínim, un fort menyspreu pel text abans esmentat. O una certa ignorància, que també es podria donar. Ambdues raons combinades sembla el més versemblant. No se sap el que deu pensar de tot aquest embolic Gabriel Cañellas i Fons. Primer president autonòmic i home que convencé la molt enyorada Aina Moll i Marquès per a que elaboràs la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears. També coneguda com a ‘Llei de Mínims’. Eren altres temps. Amb unes altres mires, bastant més elevades que les actuals. I uns protagonistes ben diferents. Que el lector jutgi com ha anat l’evolució. Si a millor o a pitjor.
Serà molt interessant confrontar la reacció dels diversos partits de l’oposició en cas d’oficialitzar-se en decret llei l’acord dels dos partits conservadors en matèria lingüística . Seria d’agrair una acció conjunta i valenta. Tal com dur-lo d’immediat al tribunal que pertocàs. La resposta ha de ser contundent. Sense fissures. Plantant cara. Però entrar en el cainisme i en un cert maquiavelisme —« ara potser no convé, hem d’esperar, ara no toquen eleccions»— seria gairebé pitjor que un hipotètic text legislatiu en contra dels catalanoparlants.
Potser seria donar la raó al cada vegada més gran cos d’absentistes. Que no van a votar «perquè total, tots els polítics són iguals».
Suscríbete para seguir leyendo
