Coloma

Hi ha persones que t’alegren la vida i prou. Vull dir que no te jutgen i es limiten a estar prop de tu i a fer-te l’existència més agradable, que no és poca cosa. Fa molts d’anys vaig conèixer una dona que reunia totes aquestes característiques. Viu a Bunyola, d’on és natural, i respon al nom de Coloma. Coloma Vaivola, més concretament.

Vaivola és el malnom d’una nissaga prou coneguda en aquest petit poble de la Serra. Persones actives i d’empenta, com les d’un temps en què comandaven l’escassesa i les privacions, com molt bé ens recorda Bàrbara Suau Font al seu magnífic estudi Elles també hi eren. Dones de Bunyola (José J. de Olañeta Editor, 2014). La Coloma de què vos parl participa d’aquests gens, sense cap dubte. La podríem definir com això que en bon mallorquí deim una trempallamps, és a dir, algú que no té aturall, segons la sàvia i encertada definició que ens dóna l’Alcover-Moll. D’aquesta casta de persones que el temps en què tu t’ho penses ella ja ho ha fet i resolt, perquè m’entengueu.

Però allò que sens dubte m’agrada més de na Coloma és la seva alegria sense parell. Es tracta d’una alegria vibrant i encomanadissa, com la d’aquests macolins que quan els llances a un safareig fan com més va més ones concèntriques, fins a rebotar a les parets i tornar suaument al punt de partida. Tal vegada ella no n’ha estat del tot conscient, però crec que la seva alegria i tremenda generositat ens ha ajudat més d’una vegada a portar una existència on el tedi i la rutina amenaçaven en fer de molts dels que l’hem coneguda els homes grisos de què parla Michael Ende a Momo.

En podríem contar mil i una anècdotes, de na Coloma, tantes que se’n podria escriure un bon llibre. Avui en dia dirien d’ella que és una persona «sense filtres», però la seva era i ha estat sempre una espontaneïtat d’allò més sana i joiosament transgressora. En algun moment de la meva vida m’hauria agradat ser com ella i saber tirar-me les coses més a l’esquena, divertir-me i prou, sense fer mal ni ofendre ningú. Però com més va tenc la sensació -i tant de bo vagi equivocat- que persones com na Coloma són senzillament irrepetibles. I és per això que tot just avui, set de setembre, data del seu 60è aniversari, com el títol d’aquella cançó de Mecano que diu Las flores de mayo, poco a poco cederán / a las patas de gallo / y nos buscaremos con los ojos / por si aún queda algo —que encara queda, i molt—, m’agradaria felicitar-la.

Molts d’anys i bons, Coloma!

Suscríbete para seguir leyendo