Tornada a l’escola

Els temps han canviat. En el meu cas no només el temps, sinó també l’espai. Vaig créixer a Alemanya, a un poblet a prop de Múnic. El primer primer dia d’escola, jo ja tenia sis anys. Era el costum, que els infants començassin anar a costureta a partir dels sis anys. No hi havia educació infantil i encara menys etapa 0-3. Tampoc no hi havia «període d’adaptació». L’adaptació a Alemanya tenia un nom: «Schultüte», una espècie de cucurutxo enorme de cartró. Bé, a nosaltres, amb sis anys, ens semblava enorme, gairebé l’havíem de subjectar amb els dos braços i estava coronat per un gran llaç per tancar-lo i que no ens fugissin els tresors que contenia: xocolata, caramel·los, potser alguna pintureta... La promesa de la «Schultüte» feia que esperàssim el primer dia d’escola plens del que els alemanys diuen «Vorfreude», prealegria, l’alegria prèvia que sentim quan s’aproxima un esdeveniment que ens fa il·lusió, com poden esser les festes de Nadal o un viatge. Aquesta il·lusió, juntament amb la convicció d’assumir una nova responsabilitat, aconseguia vèncer la por i els nervis que acompanyen un canvi tan gran a la vida. Vestit nou i sabates noves, motxilla a l’esquena (encara no coneixíem les motxilles amb rodes) i abraçada a l’enorme «Schultüte» plena de dolços, m’encaminava a l’escola tota orgullosa. M’acompanyaven la mare i el pare. Era una dia especial per a tota la família. La germana petita, pobreta, al seu cotxet, havia de tornar a casa amb els pares, perquè no era gran com jo i encara no tenia tasques tan importants com les que m’esperaven a partir d’aquell dia: aprendre tantes coses! Ja sabia llegir, això sí, perquè mumare, que en aquells anys no tenia una feina remunerada fora de la llar, era molt conscient del seu paper de mare-educadora-mestra. Cada dia dedicava unes hores a jocs educatius amb les seves filles, adaptades a la nostra edat, i així, sense gairebé adonar-me’n, vaig arribar a aquell primer dia d’escola potser amb una mica d’avantatge. Evidentment, aquesta cerimònia només es produïa en començar el primer curs de Primària, però a partir d’aquest, record que els dies previs a les tornades a escola sempre m’omplien d’il·lusió: admirant els llibres nous i folrant-los, preparant l’estoig amb llapis i colors, repassant la llista de material escolar per comprovar si ho teníem tot...

Proust té raó: el paradís perdut és la infància. Per a mi, el final de la meva infància té una data concreta perquè està molt marcat per un canvi, aquest sí, molt radical a la meva vida: quan tenia 13 anys, la família es va traslladar a Mallorca, la terra de mumpare. Sempre estaré agraïda als meus pares per aquesta decisió: m’ha ampliat els horitzons, m’ha donat dues llengües més i, per tant dues noves cosmovisions. Aquí he construït la meva vida personal i professional, he trobat els motius per als meus compromisos, la Cultura, la defensa dels més vulnerables, el Feminisme...

Els inicis de curs són una de les meves «magdalenes» de Proust: allò que evoca algun episodi de la teva vida. Ho faig sense nostàlgia, sinó amb alegria. La primera educació a Alemanya també m’ha convertit en la que som. I certament, no tot era positiu. Per exemple, no hi havia coeducació en igualtat (ni allà ni aquí, evidentment), i mentre els nins aprenien «pretecnologia», les nines teníem una assignatura que era «treballs manuals» (bàsicament cosir i fer calça), que jo odiava, però vaig aconseguir que la professora ens permetés que una de nosaltres (o sigui, jo mateixa) llegís en veu alta novel·les d’Enid Blyton, mentre les altres cosien.

Com dèiem, els temps han canviat. Moltes coses han millorat. Algunes altres potser les hauríem de recuperar: menys estrès y més temps per a la família, temps per a gaudir dels fills i filles i també per a educar-los en valors. Això sí, repartint-se mares i pares les tasques i responsabilitats que requeien únicament sobre les dones. Cal trobar la manera de conciliar la vida laboral i personal, un nou paradigma per arribar a la societat justa i més humana a la qual aspiram.