Reflexions post 23J

Als anys 70, quan jo anava a escola, s’introduí una assignatura que si no vaig errat portava el nom de «Matemática moderna» i on aparegué l’anomenada «Teoria dels conjunts», en què els diagrames i determinades figures geomètriques -cercles, sobretot- complementaven d’alguna manera l’aritmètica i el càlcul. Un dels continguts que més m’agradava d’aquesta teoria era el concepte d’intersecció de conjunts, en què dos d’aquests cercles se superposaven parcialment per donar lloc a una nova àrea o superfície comuna i que normalment apareixia ombrejada o d’un color diferent al dels cercles originals, la part no comuna dels quals quedava al marge d’aquesta per a mi feliç i afortunada confluència.

Sovint he pensat que això és aplicable a bastants aspectes de la vida, inclòs el polític. Mon pare solia dir que, quan una idea era bona per a la comunitat, encara que qui la tengués pertanyés a l’oposició, no veia perquè no s’havia d’incorporar a l’acció de govern, comandàs qui comandàs. Dissortadament aquella proposta, del tot assenyada i conseqüent, ha passat gairebé a formar part de la ciència ficció, especialment en uns moments en què la radicalitat i la desqualificació constants han substituït aquell esperit de consens amb què començàrem a fer les primeres passes en democràcia. I crec, sincerament, que això no és bo, ni per a la política ni per a la ciutadania.

Tractaré d’explicar-ho amb un cas pràctic, succeït arran de les eleccions autonòmiques del passat 28-M. Interessat pel meu municipi, vaig assistir al debat dels candidats a les eleccions locals de Marratxí. Un moment donat, el candidat que defensava la seva gestió va afirmar -més o menys, tal vegada no amb aquesta exactitud- que havien aconseguit que un determinat bus cobrís una línia dins el municipi amb una freqüència de dues hores, a la qual cosa el candidat del principal partit de l’oposició replicà que, si guanyaven ells, aquesta freqüència es reduiria només a una hora. Si fa no fa la majoria dels temes abordats al debat anaren de manera semblant; allò que vull dir és que, en la majoria de qüestions, no semblava difícil arribar a un acord raonable entre les postures aparentment enfrontades, sobretot si allò que se cercava era un benefici objectiu per a tot el poble o comunitat.

Som ben conscient que, en l’actual panorama polític, això que estic exposant té més d’utopia que de proposta factible i realista. I també que els problemes d’un municipi no són en principi equiparables als d’una nació o estat, està clar. Sigui com sigui, el fet és que els resultats de les darreres eleccions generals han deixat de bell nou una Espanya dividida: el Partit Popular les ha guanyades és cert, però ha quedat lluny de conformar una majoria que li permeti governar amb prou garanties d’estabilitat; per la seva banda el PSOE, tot i haver perdut les eleccions, ha aconseguit uns resultats que potser li permetran revalidar -amb permís dels partits dels quals necessita el suport- una nova legislatura. Però la sensació de tot plegat és que ens tornarem a trobar en les mateixes, és a dir, enfrontats i dividits per maneres de veure la realitat aparentment antagòniques. La bona notícia, en tot cas, és que Vox ha perdut suport, mentre que la resta de partits han obtengut uns resultats més aviat modests, tret del cas de Bildu al País Basc, on han passat a ser segona força després del PSE.

«PP i PSOE están obligados a entenderse, hay más similitud en los programas de ambos partidos que con aquellos extremos con los que podrían asociarse», deia no fa molt en aquest mateix diari Martí Saballs, director d’informació económica de Prensa Ibérica. I la veritat, trob que té raó: malgrat el clima de crispació i desqualificació contínues, hi ha temes en què crec que hem avançat i sobre els quals existeix una major sensibilitat per part de la població i, per tant, de les opcions que la representen. La violència de gènere, per exemple, és una preocupació compartida per la majoria de forces polítiques -tret de Vox, ja ho hem dit- a esquerra i dreta de l’espectre ideològic. Amb matisos, és cert, però amb cap obstacle que a priori, insistim-hi, sembli del tot insalvable. Sobre les reivindicacions lingüístiques, l’altre gran cavall de batalla en les comunitats amb dues llengües oficials, tampoc crec que sigui del tot impossible arribar a un consens raonable pel que fa a l’ús i la convivència pacífica de les llengües, que al capdavall i per damunt d’altres consideracions són instruments de cultura i comunicació de la ciutadania.

Potser algú em dirà que un pacte d’aquestes característiques, a més d’inviable en la conjuntura actual, ignora tot allò que no siguin els dos grans partits majoritaris en lliça. Ben al contrari, el seu paper, junt amb el de les entitats i associacions que conformen l’anomenada societat civil, seria fonamental a l’hora de corregir els possibles excessos o desviacions en què pogués incórrer una coalició com la proposada. Ho varen fer a Alemanya, i sembla que no els va anar del tot malament. Només es tracta d’asseure’s, dibuixar els rotlos als quals feia referència al principi d’aquestes reflexions i, una vegada superposats, veure què és allò que els uneix i què és allò que els separa. És clar que per fer això cal generositat i alçada de mires, però no debades Aristòtil digué fa molts d’anys que la política és l’art del possible... O de l’impossible, segons es miri.

Suscríbete para seguir leyendo