El poder de les paraules

En l’època que ens toca viure –i resistir, tot s’ha de dir- el poder de les paraules és un eficaç instrument per a, segons el neurocientífic Mariano Sigman, canviar el fet de pensar de les persones, crear percepcions socials de la realitat molt sovint esbiaixades. Cal que digui, no fos cas que me n’oblidés, que en referir-me en aquestes ratlles a poder, ho faig en l’accepció del DIEC de «facultat que posa en estat de fer alguna cosa».

El cas és que el poder de les paraules és un assumpte cabdal del llenguatge públic, i qui, amb diferència, ha entès millor aquest poder modelador de «sentits comuns» de les paraules ha estat, sens dubte, el neoconservadorisme autoritari, tot i que el neoliberalisme progre no s’ha quedat a la saga en aquest aprofitament i utilització d’eufemismes. Recordem, a tall d’exemple, paraules que ens canviaren les vides en la «Gran Recessió» de 2008-2012: Austeritat, per a no dir retallades a les classes subalternes; emprenedoria per referir-se a empresariat; crisi com un mal tràngol que afecta a tothom, quan veritablement aquella crisi va ser, en paraules de David Harvey, «un cop d’estat que distribuí la riquesa cap amunt».

En els temps actuals d’emergència climàtica i de negacionisme climàtic governant institucions insulars i municipals, una de les paraules amb més poder és sostenibilitat que, diguem-ho sense embuts, és la forma de referir-se a la rentada d’imatge verda per a continuar creixent i disparant beneficis empresarials sense mitigar els impactes que es provoquen. És a dir, el que els anglosaxons anomenen «greenwashing».

El poder de les paraules per tal d’imposar un determinat marc ideològic neoconservador està present a dojo en l’»Acuerdo conjunto de PP Vox para el Gobierno de las Islas Baleares», i, al Decret 8/2023, de 10 de juliol, de la presidenta de les Illes Balears, pel qual es determina la composició del Govern i s’estableix l’estructura de l’Administració de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. Vegem dos exemples de tot plegat:

Amb el nom de Conselleria de Famílies i Afers Socials es dona un clar missatge: S’impulsaran «polítiques de promoció i suport a les famílies i unitats de convivència». És a dir, sense saber perquè l’organització familiar necessita ser promocionada i requereix suport –tal vegada està en crisi?-, el plural de «famílies» sembla referir-se a la pluralitat de models de famílies sempre en el marc hegemònic. No és versemblant que Vox deixi que, des de l’administració autonòmica, es doni suport i promoció a models familiars no hegemònics. Altrament dit, la celebració de la Festa de la Família el mes de maig, que PP Vox s’han compromès a organitzar des del Consell de Mallorca, serà també la festa de les famílies no heteronormatives? En qualsevol cas, les veritables polítiques públiques –i laiques- de famílies del segle XXI són aquelles que posen al centre la igualtat entre els membres d’aquestes unitats de convivència i democratitzen les relacions de poder en el si de la institució familiar. La resta sona a política familiar d’èpoques dictatorials. Val a dir que les paraules també exerceixen el seu poder quan s’obvien. En aquest sentit, tot i que el vigent Estatut d’Autonomia de les Illes Balears a l’article 30.17 estableix que són competència exclusiva de la Comunitat Autònoma les «Polítiques de gènere», vade retro anomenar aquestes paraules en el pacte PP Vox d’investidura ni pel que fa a l’organització del govern de Marga Prohens.

Un segon exemple a comentar és el de la denominació de la Conselleria d’Empresa, Ocupació i Energia. La paraula «treball» desapareix del rètol, i es relega a una Direcció General de Treball i Salut Laboral. Seguint les petjades de Fátima Báñez, que va ser ministra d’Ocupació (no de Treball) de Mariano Rajoy -la que s’encomanava a la Verge de Fàtima per resoldre el greu problema de l’atur-, s’imposa un llenguatge transcendent: Hi ha empreses, però no hi ha ni treballadors ni treballadores. A tot estirar ara hi ha gent ocupada. Estem en presència d’un intent de resignificar el concepte –i la paraula- treball com a una de les categories centrals de l’ordenament social i font de conflicte. Certament no és nou aquest intent. En els anys 2008-2012, durant l’època de l’austericidi, s’impulsà la precarització de la precarietat laboral. Es va fer en nom d’una «legislació per a l’ocupació» que derogués el «dret del treball».

En fi, no hi ha cap dubte: en el llenguatge públic el nom (si) fa la cosa!