La batalla cultural i el feminisme

Des de fa alguns anys estam vivint una enorme confusió en el llenguatge, especialment referit a temes que tenen a veure amb el feminisme. És el que deim «batalla cultural». Interessa molt embullar i crear aquesta confusió perquè a través de l’embull mental és molt més fàcil moure la ciutadania cap a interessos concrets des de la visceralitat i no des de la raó. Es mesclen els conceptes i s’utilitzen des de diferents perspectives perquè la gent ja no els entengui bé. La ultradreta denosta el feminisme i vol fer veure que les dones que lluitam per una societat justa i igualitària pretenem perjudicar o criminalitzar els homes.

Però ningú amb uns mínims coneixements d’història i un mínim sentit de la justícia no pot dir que el feminisme sigui una altra cosa que la lluita contra una injustícia estructural que es remunta a milers d’anys i que és organitzada i conscient des de fa menys de tres segles. Una injustícia basada en la capacitat reproductiva i sexual de les dones i articulada a través d’uns mecanismes que consisteixen a socialitzar-nos amb uns paràmetres —establerts pels homes— que ens diuen què som les dones, com ens hem de comportar i quins llocs podem ocupar, millor dit: què no som, com no ens podem comportar i quins llocs ens estan vedats. Tot això, al mateix temps, ha inoculat a la societat sencera la idea que els homes són la mesura de totes les coses i que les dones som una parcel·la més dins aquest món que els pertany a ells. Ja sabeu: «m’agrada el vi, el futbol i les dones». Com deia Celia Amorós, lo genèricament humà ha estat definit des de la perspectiva masculina, i les feministes el que reclamam és formar part de lo gènericament humà.

Evidentment, i gràcies al feminisme, hem aconseguit grans avanços… almenys en la nostra part del món. Però encara queda moltíssim a fer per assolir una igualtat real. Tota aquesta socialització a base d’estereotips de gènere està tan naturalitzada que la majoria ni se n’adonen. Per això la dreta de la mà de la ultradreta pot convèncer fàcilment la gent que la violència masclista no existeix i defensa que hem de parlar de «violència intrafamiliar»; per això no creuen en les polítiques d’igualtat i eliminen conselleries, regidories, departaments —i si els deixàssim també el ministeri— dedicats a la important tasca d’eliminar desequilibris, violències, abusos, injustícies que encara pateixen les dones pel fet d’esser-ho. El llenguatge és important, el que no té nom no existeix, i aquesta és la finalitat dels negacionistes. La violència estructural contra les dones és un fet evident i contrastat i sorgeix d’aquesta socialització a la qual encara estam tots sotmesos. No basta dir que tancaran els violadors o que donaran protecció a les dones. En alguns països, la protecció de les dones consisteix a tancar-les a casa i tapar-los el cos. Les dones volem més que protecció, volem igualtat d’oportunitats, volem que ens escoltin, decidir sobre el nostre cos, que se’ns tracti com a persones iguals i no com a objectes. Volem viure en un món on no necessitem de protecció.

Per això és tan important fer polítiques feministes. Necessitam que es lluiti contra la xacra de la violència masclista (anomenada també de gènere, perquè està basada en els estereotips sexistes), però no només amb mesures a posteriori, quan el mal ja està fet. És imprescindible fer prevenció i aquesta prevenció es fa a través de la conscienciació i de l’educació. L’educació afectivosexual ha de substituir el porno com a educació sexual per als nostres joves, atès que a través del porno aprenen a normalitzar la violència i la humiliació cap a les dones. La coeducació a les escoles els ensenya a conviure lliures d’estereotips sexistes. També els permet contemplar la història amb una visió crítica, incloent-hi els referents femenins que tradicionalment varen esser exclosos dels llibres de text, i això els fa veure les companyes com a iguals i a les nines els porporciona models a seguir.

Aquestes polítiques que a la ultradreta li semblen «chiringuitos», són l’única forma d’avançar en un model de convivència just per a tothom. Perquè no podem dir-nos Humanitat si n’excloem o discriminam el 51%, que som les dones.