Ser mallorquins (Hostes vingueren que de casa ens tragueren)

El passat 17 de maig, dissabte, Joan Riera publicà, en aquestes mateixes planes, un article titulat El vot dels forasters (per favor, recuperin-lo). Amb la prudència acostumada, sense cap estirabot, Riera tocava el moll de l’os d’allò que ens passa i ens pot arribar a passar als mallorquins si no reaccionem. L’article es pronunciava amb prudència, ben cert, però també amb valentia a l’hora de fer servir el terme foraster, de tradicionals connotacions pejoratives que van més enllà de l’estricta descripció del nadiu d’un poble diferent d’aquell on es troba. Sostenia, en essència, que els forasters constitueixen gairebé la meitat de la població de l’arxipèlag i que conserven de per vida els referents culturals dels seus llocs d’origen. Per tant, mai no s’identifiquen com a mallorquins i, a més a més, menyspreen, per via de fet o sense subterfugis, els nostres costums i, per descomptat, la parla catalana, que consideren una nosa perfectament prescindible.

Afegia, l’article, que una part sensible d’aquests nouvinguts consideraven la seva estada a Mallorca des d’una perspectiva merament extractiva, amb un exclusiu interès lucratiu, i res més que lucratiu. Doncs això. Riera relacionava la presència massiva de forasters en alguns municipis de Mallorca amb els resultats electorals de Vox a les eleccions locals i autonòmiques, de manera que, a més forasters, més votants de l’extrema dreta. Finalment, alertava, ens alertava, dels temps difícils a venir per a la supervivència de la nostra llengua i cultura, que només superarem, si de cas, amb constància i intel·ligència (les paraules són seves). Quedem, doncs, advertits. Per bé que a la constància i a la intel·ligència, caldria afegir-hi unes altes dosis de lideratge —que, de moment, no s’albira—, de presa de consciència de la nostra situació com a col·lectiu i de pacífica però irresoluble bel·ligerància.

Presa de consciència, així doncs, com a qüestió prioritària. És a dir, entendre que els mallorquins existim com un cos diferenciat —ni millor ni pitjor que els altres, però sí diferent—, amb uns trets característiques que ens han identificat al llarg del temps, i que patim, des de fa tres segles, un procés d’assimilació que ha arribat, ara, a un punt d’algidesa màxima. La presa de consciència és el revés de la manca de consciència, i la manca de consciència és la conseqüència preclara de qualsevol procés de colonització, i també —evidentment!— del procés de colonització que ens ha sotmès en el passat i ens sotmet en el present. Fer perdre els referents de bon grat o a la força, obligar a assumir, per mitjà de l’ensenyament, la història i la llengua que t’imposa la metròpoli, perseguir o decantar la llengua pròpia en benefici de la llengua del colonitzador, vet aquí les regles del manual que se segueixen. Tot i que, gairebé sempre, revestit d’unes formes entre amables en aparença i humiliants que fan que la despersonalització sigui entre digerible i imperceptible.

És a dir, que bona part de la població autòctona ignori la seva especificitat i col·labori de mil maneres amb l’encarregat de fer-la desaparèixer fa part de la mateixa essència del sistema. Allò estrany seria que no passés. I, quan passa, ho fa precisament per la pèrdua de consciència del propi ser. Per això, per tractar de revertir la situació actual, caldran grans dosis de pedagogia. No és fàcil perquè l’adversari té a favor seu una poderosíssima inèrcia ideològica, la majoria dels mitjans de difusió —allò que en podrien dir els altaveus— i la dinàmica política que imposen uns partits polítics estructuralment proclius a l’uniformisme en defensa de les essències pàtries. Però que no sigui fàcil no vol dir que no sigui possible. O que no s’hagi d’intentar. Pedagogia, d’acord, però amb quins instruments? Vet aquí una de les claus de volta de tot plegat. Quins serien els instruments eficients per fer arribar als mallorquins que la continuïtat de la seva personalitat com a poble es troba en un seriós compromís? Quins serien els instruments hàbils per fer mudar els marcs mentals dominants?

Per si algú considera que aquests instruments es diuen partits polítics i ja existeixen —per referència a El Pi i a Més—, valguin unes consideracions que venen al cas. L’un i l’altre han desdibuixat tant i tant el missatge de la mallorquinitat, de la nació que se suposa que aspiren a construir, que han esdevingut irrecognoscibles (i desmotivadors). De voler ser uns referents —a la dreta i a l’esquerra—, són, a hores d’ara, com una mena de fòssils amb votants mig fidels, però, alhora, sense esperança ni il·lusions. Els missatges ideològics ben fonamentats, amb construccions sòlides, irrefutables, sobre, per exemple, la sobreexplotació turística i la sobrepoblació, sobre el greuge fiscal històric, sobre la permanent ocupació del territori o sobre la minva progressiva de l’ús social de la llengua, són presents només, si de cas, de manera tímida, amb escassa convicció. Els falta clarament superar els complexos, tenir un parell d’idees nítides i saber-les projectar vers els ciutadans. Tanmateix, sigui dit tot plegat sense perjudici de l’atenuant, ja esmentada, de l’enorme dificultat de fer arribar a la població un missatge autòcton.

De ben segur que algun tipus d’organització serà imprescindible. Ens calen, als mallorquins, un parell llarg de coses, però, sobretot, per sobreviure, primer, i per reeixir, després, ens cal organitzar-nos. Sota un paraigües polític o cívic o sota tots dos, els mallorquins —sí, aquest gentilici que, a vegades, sembla que tinguem reserves inconscients per pronunciar-lo— necessitem allò que en tot procés de canvi constitueixen els punts de partida irrefutables, a saber, la presa de consciència —ja ho hem vist— i l’organització. Enfortir les organitzacions actuals i reorientar-les o crear-ne de noves, ja es veuria. Però sense personalismes, sense egos que necessiten de forma permanent autoafirmar-se, sense sectarismes, sense retrets, amb generositat i mirada llarga. L’objectiu: arribar a la gran majoria de mallorquins per fer-los entendre que el compromís en la lluita paga la pena perquè està en joc l’existència mateixa com a col·lectiu, la cultura, la llengua, la personalitat, el sistema de vida... Vet aquí.

PS: Aquest article parla de mallorquins i no d’illencs per respecte a la singularitat de cadascuna de les illes, reticents, de ben segur, a considerar-se dins el conglomerat que anomenem convencionalment Illes Balears si no és en virtut d’una decisió prèvia al respecte. Cada illa és una illa, és una illa. Però hom té la certesa que la necessitat d’enfortir la pròpia identitat és predicable, amb els matisos que es vulguin, de Menorca, d’Eivissa i de Formentera, ben igual que de Mallorca.

Suscríbete para seguir leyendo