La llibertat és el dret de tothom a viure millor

«A més intervencionisme, menys benestar» fou una de les consignes que, talment el text d’una pancarta en una manifestació ultraneoliberal, la Sra. Marga Prohens va incloure en el seu discurs d’investidura com a presidenta de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. Els que no renegam de la nostra llarga trajectòria «pancartera» sabem que descriure un pensament en poques paraules, i encabir-ho en un tros petit de tela, lona, o cartó és força dificultós. Queda, per tant, excusada per la simplificació. Òbviament, com tothom amb dos dits de seny, i sense dogmatismes ideològics sap, la regulació pública pot tenir dues formes: intervenció (intervencionisme, en paraules de la Sra. Prohens), i inhibició. La segona d’aquestes opcions sol ser la més contundent. En conseqüència, és plausible interpretar d’acord amb el coneixent racional, i no amb la ceguesa ideològica ultraliberal, que el desenvolupament de l’esmentada consigna sigui el següent: No es reclama la fi de la intervenció pública, veritablement el que es proposa és una intervenció a favor del seu model de societat.

Dels tres eixos del programa de govern esbossat en la sessió parlamentària d’investidura, queda clar que no hi haurà intervencionisme per tal de reduir les desigualtats (de fet, la minsa preocupació discursiva sobre cohesió social està limitadíssima a l’àmbit dels serveis socials), ni molt manco per garantir el benestar per a les generacions presents i futures de les Illes Balears. Deixem-nos de coverbos, governar amb l’objectiu d’assegurar -a conseqüència de reduir les grans desigualtats- el dret de tothom a viure millor, requereix molta intervenció pública. Encara més, estintolar un present i futur immediat ecològic, i, per tant, vital, és quimèric, i alhora socialment suïcida sense una intervenció regulatòria dels límits al creixement. No fer-ho només té una justificació ideològica que, en la pràctica, fa impossible el que el filòsof Daniel Innerarity sintetitzava magistralment en una piulada de fa tot just uns dies: «... conciliar el fin del mundo con el fin de mes, es decir, el desafío ecológico y la protección de los más débiles».

Tanmateix, la consigna més exhibida, i manco explicada en el discurs d’investidura que en aquestes ratlles coment, va ser la paraula «llibertat». Com a poc, és insultant aquesta banalització del concepte. Ho és en general, però, especialment, ho és per a les persones d’aquelles generacions que, pel fet de reclamar llibertat, escrivint el mot en un mur, o repartint pamflets amb la paraula ara banalitzada per l’extrema dreta, si jugaren la seva llibertat. La patrimonialització del vocable llibertat, i el seu ús confrontatiu contra qui no pensa igual és, històricament, cosa del totalitarisme.

Ara bé, el cert i segur és que, el neoliberalisme i el neoconservadorisme han aixecat la camisa al progressisme, i ens han robat la defensa de la llibertat. Antonio Gramsci a Odio als indiferents, un text de 19170, escriu: «desacostumats a pensar, contents amb la vida del dia a dia, avui estem desarmats enfront de la tempesta». Tornem-hi torna-hi! Aquí estam enfront de la tempesta de l’extrema dreta contrària als Drets Humans en nom de la llibertat (sic). Val a dir que aquesta animadversió és, atenent a la història, bastant lògica. Qui el 1948 va ser part de l’equip redactor de la Declaració Universal del Drets Humans, Stéphane Hessel, a «Indigneu-vos!» –aquell llibret que marcà l’avui minvant embranzida impugnatòria del 15M- explica que «la Declaració Universal li deu molt a la reacció universal contra el nazisme, el feixisme, el totalitarisme, i, fins i tot, per la nostra presència, a l’esperit de la Resistència [contra els nazis durant la Segona Guerra Mundial]».

Cal reapropiar-nos del concepte de llibertat. Pensem-hi a partir, entre d’altres, de la tesi de Julie Wark segons la qual els drets humans pertanyen a l’esfera de l’economia política, perquè els éssers humans necessiten viure en societat, i aquesta condició fonamental requereix que estigui cobert el dret bàsic de l’existència material de tothom. Wark, en Manifest dels drets humans (Edicions Barataria, 2011), rebla el clau amb dues idees molt suggerents: Si la paraula «universal» es refereix a una declaració de drets i per a tothom, llavors els drets humans són radicals perquè reclamen la igualtat, la fraternitat, i la llibertat per a tots i totes. I si un membre de l’espècie humana és un ésser «humà», tal com la paraula ha estat generalment entesa des de la il·lustració, ell o ella ha de gaudir dels drets que fan possible la condició humana. És a dir, la llibertat va associada al dret de tothom a viure vides volgudes. En un context de creixent precarització de moltes vides, la llibertat és el dret de tothom a viure millor.

En aquest sentit, crec molt interessant la concreció programàtica que pugui fer la candidatura de Sumar Més del seu eslògan de campanya electoral per al 23 de juliol: «Per viure millor». Viure millor vol dir no aprofundir en un sistema d’opulència per a les elits en contrast a l’escreix de risc de subalternització, de pobresa, i d’exclusió social de les majories socials?, té a veure amb superar un mode de vida que impedeix a tothom una bona vida?, es pot viure millor a un planeta –i a una Mallorca- amb una crisi ecològica de magnituds mai conegudes?

Aquesta és, sens dubte, una disputa cabdal de la nostra època. La confrontació és aferrissada. S’escau tenir sempre presents les paraules de Joan Margarit: «La llibertat és quan comença l’alba en un dia de vaga general».