Esperant el plany del fiscal

Tothom ho sabia, excepte la Fiscalia de Balears. El problema del vessament d’aigües brutes a la badia de Palma no era una qüestió de la passada legislatura. No tenia una solució exclusivament municipal ni a curt termini. No era culpa de na Neus Truyol ni de n’Imma Mayol. Tampoc dels treballadors Manuel Fernández, Jaume Femenías i José Pieras. Era evident per a tothom que posàs el seny per davant els colors polítics. Menys Bartomeu Barceló, el petrer que des de 2002 comanda l’acusació pública a les illes i que durant un lustre ha reclamat que la regidora nacionalista es podreixi a la presó.

Ara esperam que un fiscal, molt millor si és el senyor Barceló, deixi caure unes llàgrimes en públic. Tot seguit pronunciarà aquestes paraules: «Aquest procediment és un fracàs, un fracàs de l’Administració de Justícia, un fracàs total». És bén cert que no són frases originals. Pertanyen a l’acusador públic Tomás Herranz en el moment de donar per tancat el cas Cursach, però es podrien institucionalitzar i passar a formar de la xerrameca jurídica. Totalis defectum, perquè en llatí sempre sona més solemne.

Podem esperar d’asseguts. La Fiscalia compleix estrictament un dels principis inalterables que mouen el món: «Forts amb els febles; febles amb els forts». No es disculpà amb els periodistes Blanca Pou i Kiko Mestre, que foren espiats contra tota la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans i contra la Constitució Espanyola. És improbable que ho faci amb una tinent de batle de Més. Al cap i a la fi, cinquanta fiscals de l’associació conservadora majoritària en el gremi es lamentaren davant Núñez Feijóo de que «els desitjos dels grups minoritaris (i Més ho és molt) es converteixin en lleis».

Era conegut de tots que els vessaments d’aigües residuals de Palma es produïen des de fa dècades. Amb batles del PP –Catalina Cirer i Mateu Isern–, del PSOE –Aina Calvo i José Hila– i de Més –Antoni Noguera–. Per què la Fiscalia només es fixà en el moment en el qual Emaya era governada pels nacionalistes? Per què mai es preocupà de la qüestió –pública i evident cada cop que es tancaven les plates de Ciutat Jardí o Can Pere Antoni– en altres legislatures?

Se sabia que quan plovia fort, no era necessari que fes una torrentada, les instal·lacions de la depuradora resultaven insuficients i es vessaven a la mar aigües grises. Precisament quan es començà a invertir per pal·liar, quan es planificà el dipòsit de tempestes ja en funcionament, és quan els fiscals intuïren el delicte. S’han invertit vint-i-set milions d’euros procedents de l’anomenat cànon de l’aigua. I la Fiscalia afirma que mancaven iniciatives per resoldre els vessaments. Argument que desmonten els jutges.

La depuradora és molt antiga. L’increment de la població i dels residus han superat la seva capacitat. L’Audiència Provincial deixa ben clar que Emaya no podia solucionar el problema. Ni tan sols l’ajuntament de Palma. Per dues raons. La primera és que les competències no són seves, sinó del Govern de l’Estat. La segona és que la despesa necessària –tres-cents milions– resulta inassumible amb recursos de l’empresa pública i de la hisenda municipal. Un altre cop ha de ser l’Estat qui assumeixi una inversió tan costosa.

Qui guany les eleccions el 28 de maig trobarà que s’ha solucionat una part del desastre, però haurà de continuar donant passes per arribar a la resposta definitiva.

La pregunta continua essent la mateixa. Si gairebé tothom tenia aquestes dades. Si eren conegudes a dreta i esquerra. Per què s’ha mantingut l’acusació i la duríssima petició de condemna durant cinc anys?

Suscríbete para seguir leyendo