Les veritats absolutes són mentida

El filòsof Arthur Shopenhauer (1788-1860) escriví i mai publicà L’art de tenir raó, unes reflexions també conegudes com a Dialèctica erística. Es tracta de trenta-vuit argúcies per a vèncer en debats i discussions. Fins i tot quan un sap que està equivocat. L’editorial Acantilado ha tret aquest llibret al mercat fa menys d’un mes. Supòs que tots els polítics en campanya aniran més aviat que de pressa a comprar-lo. Les farà falta. Per tant, no cal disseccionar les cent cinquanta pàgines de petit format i lletra grossa.

Però serà útil per a les eleccions i per a la vida dels electors conèixer i evitar que ens enganyin amb l’argúcia trenta. Estratagema, si es vol emprar la paraula emprada al llibre. L’alemany parteix d’una frase de Sèneca: «Qualsevol prefereix creure que pensar». Una debilitat humana que ha facilitat als dictadors cometre les majors barbaritats. Schopenhauer desenvolupa aquesta idea. «No existeix cap opinió –escriu–, per absurda que sia, que els homes no acceptin com a pròpia, si quan arriba l’hora de convèncer-los s’argumenta que aquesta opinió és una idea acceptada universalment». Posa un exemple que tothom ha vist a un míting, a un camp de futbol o a un concert: «Són com ovelles que segueixen al marrà on sia que vagi: les resulta més fàcil morir que pensar».

Aquestes setmanes vinents, els candidats parlaran de veritats suposadament universals. El lliure mercat, la lliure competència, la corresponsabilitat fiscal, el control de beneficis, els drets absoluts sobre el propi cos, la vida sagrada... Moltes d’aquestes idees són contradictòries una amb l’altra, la qual cosa ja impossibilita que sia una idea universal. Fins i tot una idea suposadament universal pot contradir-se a si mateixa. Exemple, quan es parla del dret a la vida; es diu no a l’avortament i sí a la pena de mort.

El filòsof ens adverteix que una opinió qualificada d’universal no demostra la seva veracitat. A més, no deixa de ser el que pensen «dues o tres persones». A continuació, alguns l’acceptaren pensant que qui va emetre la idea estava «prou capacitat». Molts més se’n pujaren al carro perquè és millor creure que «anar fent laborioses comprovacions». La resta se sentiren obligats a acceptar «per no passar per caps inquiets que es rebel·laven contra l’opinió de la majoria, o per individus que volen ser més llestos que la resta del món».

Quantes vegades s’ha vist a un acte de partit que algú aixequi la mà per dir-li al candidat que el que acaba de dir és incert o erroni? Quants periodistes contradiuen a un polític que fa una declaració esbiaixada o no contesta una pregunta? Quants exigim que en anunciar una idea o un projecte, ens expliquin quan i com es farà, què costarà i quines conseqüències tendrà? Quantes vegades hem sentit a dir «els espanyols» o «els mallorquins» –tots, sense distincions– volen o pensen això i ens ho hem empassat sense protestar?

L’autor de El món com a voluntat i representació resumeix el problema amb aquestes paraules: «Molt pocs són capaços de pensar, però tots volen tenir opinió; essent així, no serà més fàcil, en lloc de crear-les ells mateixos, agafar-les ja llestes dels altres?».

Quan Francina Armengol, Marga Prohens, Lluís Apesteguia, Antònia Jover, Jorge Campos, Patricia Guasp i altres parlin, no faceu mamballetes –o piteu–, deixau passar uns segons de reflexió i… sempre queda l’opció de callar. Protestar seria suïcida.

Suscríbete para seguir leyendo