Armengol va davant, Prohens pot remuntar

L’exsenador i diputat del Partit Popular Emilio del Río és un gran llatinista. Està en campanya permanent a favor de les llengües antigues. Les promou a través dels mitjans de comunicació i amb espectacles a centres escolars. Una de les seves fases preferides és que els «clàssics són rabiosa actualitat». I sempre té raó. Per exemple, s’apropen les eleccions autonòmiques i tot està escrit des de fa quasi dos mil cent anys. Quint Tul·li Ciceró va escriure un famós i moderníssim manual de campanya electoral per ajudar al seu germà Marc, el famós orador, a convertir-se en cònsol de Romà.

Si li fem cas, Francina Armengol té quasi guanyades les eleccions, però hi ha factors que encara li poden donar un disgust. Un consell de Ciceró a Ciceró, o de Ciceró a Armengol: «Procura que aquells que et deuen alguna cosa, s’adonin que no tendran més oportunitats per demostrar-te el seu agraïment». En aquests anys de pandèmia i de crisi, la presidenta ha fet molts favors. Amb els doblers de tots, cal afegir. El repte és aconseguir canalitzar l’agraïment dels afavorits per les ajudes durant la Covid o pels milers de ciutadans que avui viatgen gratis en tren o autobús. El que li donarà avantatge no és la decisió política, qualsevol pot fer molt renou i disparar amb pólvora del rei. Allò que decidirà serà la seva capacitat per convèncer l’electorat de què sense ella no hagués caigut del cel aquest manà.

De moment té apaivagats sectors que d’entrada li són hostils. Les patronals, amb Carmen Planas al capdavant, només emeten crítiques suaus per satisfer als sectors empresarials que voldrien una aliança més clara amb el Partit Popular. Són els que demanen una reedició de la guerra contra Francesc Antich. Fins i tot el sempre combatiu metge Miguel Lázaro està més calmat del que sol mostrar-se quan comanda l’esquerra. Armengol compleix així una segona regla de Ciceró: «Tramet afecte als amics dels teus competidors. Inclús, si fos necessari, tramet afecte als competidors». I la paraula afecte es pot substituir per doblers. «No existeix ningú de qui no puguis aconseguir suport».

També ha tengut en compte la regla segons la qual «el poble desitja un candidat que conegui el seu nom, l’afalagui, mantingui un tracte assidu amb ell, sia generós i ofereixi una bona imatge en la seva activitat pública». En general, els ciutadans pensen que les coses no van massa malament. Les dades diuen que Balears s’ha recuperat bé de la pandèmia i, de moment, no s’ha vist gaire perjudicada per la guerra d’Ucraïna.

Llavors, quins són els punts febles de la candidata socialista, que a la vegada serien els forts de l’aspirant Margalida Prohens? El mercat electoral encara no està obert. La candidata del PP té l’oportunitat de fer promeses electorals sorprenents: «Que queden en l’aire, no tenen termini de temps i afecten un nombre limitat de gent; ben al contrari, dir no et crea sens dubte i de manera immediata moltes enemistats». També pot guanyar-se «l’amistat dels homes més importants» i així podrà «comptar fàcilment amb la resta».

Una de les lliçons més determinants de Ciceró és la necessitat de «crear dubtes sobre els adversaris». En quatre anys, el PP només ha pogut exhibir petits escàndols no gaire transcendents sobre la presidenta. Veurem si als despatxos de Palau Reial es treballa bé per sembrar sospites o estan igual d’adormits que durant els vuit anys d’oposició que ja sumen.

El més sorprenent de l’elecció de maig és que alguns dels elements que poden determinar el resultat final es troben fora del control d’Armengol o Prohens.

El primer és el factor Pedro Sánchez. Si hem de fer cas a les tertúlies madrilenyes, està venut als enemics d’Espanya, fa trampes amb l’economia, és un populista bolivarià sense escrúpols i els seus barons de Castella, Extremadura i Aragó no el suporten. Què té a veure això amb Armengol? D’entrada poca cosa, però resulta molt difícil guanyar unes eleccions autonòmiques si la tendència del partit estatal és descendent.

El segon factor incontrolable és, acabat el temps de les majories absolutes, conèixer les forces dels possibles aliats. El PSOE continuarà depenent de Podem i Més. El PP, de Vox i d’un possible hipotètic acord amb El Pi (els dos a la vegada semblen impossibles). La partida comença a jugar-se de bon de veres a partir de dilluns. En menys de cinc mesos coneixerem qui guanya i qui acaba en la misèria.

Suscríbete para seguir leyendo