Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Josep Miquel Bausset

Josep Miquel Bausset

Monjo de Montserrat

«Un monje separatista»

Així va ser qualificat al Parlament de les Illes el P. Josep Massot, per un diputat balear. Segurament aquest polític deu desconèixer què és la vida monàstica i la tasca del gran intel·lectual que va ser el P. Massot. I és que els monjos, com va dir Thomas Merton, no som aliens a la situació que vivim i per això mateix ens hem de comprometre per acabar amb la injustícia. Merton, nascut a Prada de Conflent, deia que el monjo és «algú que ha assumit una actitud crítica davant el món contemporani i les seves estructures». I per això aquest monjo nord-català afirmava que «la Paraula de Déu ha de ser reconeguda pel seu poder transformador i alliberador». Així ho van fer, l’estiu de 2007, els monjos budistes de Birmània, rebel·lant-se pacíficament en protesta per la pujada dels preus. Amb la seva protesta, van manifestar el malestar general per l’opressió del govern sobre el poble, tot demanant l’alliberament de la líder política empresonada, Aung San Suu Kyi, que lluitava per restaurar la democràcia en el país.

Els birmans estaven cansats de la insolidaritat de la comunitat internacional que, per diversos interessos, veia aquest conflicte amb indiferència. Com fa tantes vegades el món «civilitzat». I és que enfrontar-se a la Junta Militar comunista de Myanamar, significava enfrontar-se a la Xina i Rússia, països que finançaven i recolzaven aquesta dictadura.

Davant la revolta pacífica dels monjos, pel seu compromís amb la justícia i la llibertat, la resposta del govern militar va ser sagnant, amb desenes de monjos assassinats i de civils empresonats. Les protestes, conegudes com la revolució del safrà (degut al color dels hàbits dels monjos), començaren a Birmània el 15 d’agost de 2007. El 5 de setembre següent, en una protesta pacífica, els militars feriren tres monjos. Però lluny d’acovardir-se per la violència governamental, des del 18 de setembre les protestes van ser liderades per milers de monjos. Així, el 22 de setembre, més de 2000 monjos es van manifestar a Ragun i uns altres 10000 a Madalay a favor de la democràcia i de la líder de l’oposició, Aun San Suu Kyi. El 24 del mateix mes, les manifestacions van tindre lloc a 24 ciutats del país i el 27, més de 700 monjos van ser detinguts.

El ministre d’Afers Religiosos de la dictadura birmana, el general Thura Mynt Maung, advertí els monjos que encapçalaven les protestes, que el govern adoptaria mesures dràstiques contra ells. I malgrat aquesta amenaça els monjos no van callar. Com tampoc no va callar mai el P. Massot, en defensa de la nostra llengua i de la llibertat. Per això també avui, els monjos hem d’interessar-nos «per tot allò que és just» (Fl 4:7), i defensar la veritat i la pau, tot recordant que, com diu la carta de Sant Jaume, «el fruit de la justícia neix de la llavor que els homes pacificadors han sembrat en esperit de pau» (Jm 3:18).

Degut a l’arrelament dels monjos a la nostra terra, el P. Massot (qualificat per un polític de les Balears com a «monje separatista»), va defensar tota la seva vida la nostra llengua i la nostra cultura. I perquè el monestir de Montserrat està arrelat en l’esperit i la història de Catalunya (i no a l’espai sideral), el P. Massot va apostar pel diàleg, la llibertat i el respecte als drets individuals i nacionals del nostre poble.

Al llarg de la seva vida, el P. Josep Massot va seguir el que diu la Regla Pastoral de Sant Gregori el Gran: «El pastor ha de saber guardar silenci amb discreció i parlar quan és útil, de tal manera que mai no digui el que ha de ser callat ni deixi de dir el que ha de ser dit. Sovint s’esdevé que hi ha alguns prelats poc prudents, que no s’atreveixen a parlar amb llibertat per por de perdre l’estima dels seus súbdits; obrant així, com diu el qui és la Veritat, no tenen cura del ramat amb l’afany d’uns veritables pastors, sinó a tall de mercenaris, ja que callar i dissimular els defectes és el mateix que fugir quan s’acosta el llop». I Sant Gregori acabava així: «Per això el Senyor reprèn aquests prelats: no han pujat a la bretxa. Pujar a la bretxa significa oposar-se als grans d’aquest món, parlant amb tota llibertat». I és que «tothom qui accedeix al sacerdoci rep l’ofici de pregoner. Però si el sacerdot no predica, ¿que potser no serà semblant a un pregoner mut?».

L’any 2017, el papa Francesc adreçà un missatge al bisbe argentí de Viedma, amb motiu del 10è aniversari de la beatificació del Beat Ceferino Namuncurá, fill del poble maputxe. En aquell missatge, el papa Francesc recordava que el Beat Ceferino «no va oblidar les seves arrels, el seu poble, la seva cultura». Per això el papa deia que el prevere ha «d’identificar-se sempre amb el seu poble, de tal manera que el seu temps, la seva vida, la seva persona siguin per als seus germans».

El polític que va qualificar el P. Massot de «monje separatista», hauria de saber que el monjo nord-català Thomas Merton, va fer de la seva vida «una protesta contra les mentides polítiques i les falses propagandes». Així va ser també el P. Josep Massot, un monjo arrelat a la terra i un intel·lectual que dedicà tota la seva vida a la defensa i a l’estudi de la llengua i la cultura catalana.

Compartir el artículo

stats