Resiliència, adaptabilitat i canvi constant. Característiques intrínseques de la natura a les quals s’hauria d’aferrar l’ésser humà en un clar moment històric global convuls, on molts hi veiem caos, i en què els pilars estructurals en què s’havien sustentat la política, l’economia i el medi ambient trontollen.
En ecologia de comunitats i ecosistemes, ‘resiliència’ és el terme que s’empra per assenyalar la seva capacitat d’absorbir pertorbacions, mantenint-ne les característiques d’estructura, dinàmica i funcionalitat pràcticament intactes i podent retornar a la situació prèvia a la pertorbació després del seu cessament.
Si tots els preceptes del capitalisme i el «desenvolupament sostenible» estan avui dia pertorbats, si ja no són vàlids per assegurar la nostra supervivència i la del planeta, si ens han dut a un clar carreró sense sortida... No és ja un bon moment per demanar-nos si aquest paradigma realment és sostenible? Què volem sostenir? És suficient sostenir el que tenim? No és precís desencallar el sistema i fer una transformació de l’estructura per tal que dugui a un nou equilibri?
Ja ho diu el filantrop holandès Rogier Van Viet : “Hem de cercar solucions estructurals als problemes ambientals, no acontentar-nos amb posar-hi tiretes”. Des de fa anys, el sector ambiental sent que és precisament això el que està fent: identificar cada problema per posar-hi tiretes, per separat, un a un. Però la nova aproximació holística demana que tenguem en compte la totalitat del medi ambient com a gran organisme, dins un sistema on la convivència en harmonia entre l’ésser humà contemporani i la natura sembla, d’entrada, complexa. És per això que només un canvi estructural ens durà a bon port.
Sabem que la natura és un sistema tan savi que si el deixam actuar tot sol, sense intervenir-hi, es regenera i recrea un cicle sostenible. La natura és resilient i sàvia, només necessita el nostre respecte i confiança.
Fa anys que ecologistes, biòlegs i estudiosos de diferents disciplines estan assentant les bases d’un nou model basat en una transició múltiple cap a una cultura que realment sostengui la vida (i no només l’economia). Els més apocalíptics o amants de les distopies futures n’han de fer una bona lectura: trobareu en nous models com del Disseny de Cultures Regeneratives un llum al final del túnel, confiant en el cicle adaptatiu que caracteritza els sistemes resilients, que mostra que al caire del caos hi ha justament l’oportunitat. La complexitat i la intel·ligència adaptativa de tot ésser viu, també l’humà, es poden aliar per redissenyar les nostres comunitats, ciutats i societats.
Adaptabilitat = deixar les rigideses mentals a banda, potser fins i tot moltes de les coses que creiem que necessitam. Per reestructurar el sistema, cal començar en un mateix. La revolució comença al plat, al supermercat, en cada opció de compra. No és un gran esforç, és un petit compromís col·lectiu, que ha de ser capitanejat per les grans empreses i les polítiques, i sempre des de la honestedat (el greenwashing és el nostre gran enemic). És tot el que hem de menester per reenfocar de forma holística el futur, redissenyar les nostres societats i estar al capdavant de la (re)volució regenerativa.
Un nou paradigma apareix en l’horitzó. És lluny, ho sabem, costa imaginar-lo, però malgrat les circumstàncies no ha de deixar de ser el nostre objectiu. Confiança, reestructuració mental, honestedat i respecte. És tot el que necessitam.
