«El preu és el que pagues. El Valor és el que reps» (Warren Buffet, inversor nord-americà).
Quan l’estudiant ingressa a la facultat de Ciències Empresarials, el Rectorat el sol obsequiar amb una conferència introductòria als estudis que ha escollit, abans coneguda com a ‘magisterium introductio’. Bé sia a la pública, bé a la privada, en aquesta xerrada s’enuncia a l’oient la fórmula que l’haurà d’acompanyar la resta de la seva vida: «guany és igual afacturació menys despeses, i el resultat,en termes percentuals sobre la inversió inicial, marcarà la rendibilitat del negoci».
És important fer aquesta introducció després d’haver llegit i escoltat segons quines declaracions i articles d’opinió. Pel que sembla, no seria mala idea que alguns periodistes i membres de la classe política d’aquestes Illes fessin un repàs accelerat de les mínimes nocions d’Economia Aplicada. Més d’un professional de la comunicació i de la política es congratula amb la presumpta «temporada històrica» que viuran les Illes Balears aquest 2022. Dels aterratges programats a Son Sant Joan de «Jumbos» i «Airbus 380» en les properes setmanes. Ho atribueixen a una sobredemanda del destí Illes. Si haguessin consultat qui en saben d’aviació, haguessin sabut que no és ni molt manco la primera vegada que es produeix la citada operativa. Executada més per economia d’escala que per altra cosa: surt més a compte dur vuit centes persones en un viatge que en quatre vols de dues centes. Però ja se sap, ven més un titular explosiu encara que no sigui del tot cert que no un de rigorós i no tant cridaner.
Des de certes tribunes s’assegura amb orgull - fa una mica de riure: pareix que siguin els periodistes els qui omplin els hotels - que les ocupacions són garantides des del quinze dejuny al quinze de setembre. Pel que es veu, noranta dies a ple rendiment deuen ser suficients per a assegurar la viabilitat dels altres dos cents cinquanta. Entre els veritables protagonistes la perplexitat és gran: ens deixa un tant bocabadats que encara hi hagi gent que pensi que en tres mesos es poden guanyar diners a rompre. És el triomf del tòpic i del poc coneixement de la realitat. Perquè de seguir aquesta tònica d’increment de preus, l’actual temporada pot ser més perjudicial que beneficiosa per a segons quins establiments. Sobretot els de dues i tres estrelles, amb una comercialització basada en la touroperació. O les gestores hoteleres amb un contracte de lloguer alt. Així és: l’augment de les pre-reserves (que no contractes definitius, Internet ha canviat molt les coses) és exponencial si el comparem amb la situació amb la que es vivia el 2020, any pandèmic...però lamentablement, hem de comptar enguany amb una casuística ben diferent a la d’altres anys: el 2020 o 2021 no es comptava amb un quasi 12% d’inflació, tal com és ara. El que repercuteix en un increment generalitzat de les matèries primeres hoteleres. Algunes de les quals -el gas, per exemple - han triplicat el seus costos en mesos: les comercialitzadores del ram han trencat tots els contractes signats amb les hoteleres. De la mateixa manera que -res a dir -finalment enguany els augments salarials del Conveni sectorial sí són una realitat. S’ha de tenir en compte que els acords signats amb emissors estrangers no contemplen cap clàusula correctora en cas d’increment de l’IPC. Per tant, de seguir les circumstàncies actuals, hostatjar un client podria arribar a ser una opció econòmicament no deficitària, però sí poc rendible. De fet, molt poc rendible.
Calen polítiques globals i amb visió d’Estat per a aturar la sagnia que està provocant l’augment de la inflació. No ja als balanços empresarials, sinó al país mateix. Que un professional de la construcció no pugui fer un pressupost fiable per l’increment quasi desbocat de les matèries primeres - ferro, ciment i maons, majorment - és un dels senyals més evidents de que les polítiques econòmiques vigents s’han de corregir. La pregunta màgica és el com. Ja s’està veient que el promès manà dels «Next Generation Fund» no acaben de ser una realitat tangible pel ciutadà normal i corrent. Tampoc per a les empreses: la velocitat de l’administració no és la del món real. Correm el risc doncs de sofrir una de les majors decepcions col·lectives dels darrers anys - possiblement dècades - si no es posa fil a l’agulla, tot simplificant l’accés del diner públic a la petita i mitjana empresa, veritable motor de la pell de brau. Ajuts generosos i transversals, que podrien anar acompanyats de l’eliminació de certs impostos existents enlloc més que a l’Estat Espanyol. La taxa de Patrimoni, sense anar més lluny. Potser així en sortiríem millor. Moltes gràcies.
P.S.: Tot això, comptant amb que l’anunciada «setena onada» del virus Sars-Cov-II no arribi el maig. Tal com viròlegs reconeguts (el català Oriol Mitjà, entre ells ) no es cansen de repetir sense que ningú els faci massa cas: ara treurem les mascaretes. A veure si entra millor la covid.
